Mostra la font per a Heli

{{vegeu|el gas '''heli'''|Heli (desambiguació)}}
{{Heli}}
L{{'}}'''heli''' és l'[[element químic]] de símbol '''He''' i [[nombre atòmic]] 2. És un [[gas]] [[monoatòmic]] [[inert]], no tòxic, incolor, inodor i insípid que encapçala el grup dels [[gasos nobles]] en la [[taula periòdica]]. Els seus [[punt d'ebullició|punts d'ebullició]] i de [[punt de fusió|fusió]] són uns dels més baixos de tots els elements, i només existeix en forma de gas, excepte en condicions extremes.

El 1868, l'astrònom francès [[Pierre Janssen]] observà per primer cop una signatura de [[espectroscòpia|línia espectral]] en la llum solar en un [[eclipsi de sol]]. S'atribueix a Janssen el [[descobriment dels elements químics|descobriment de l'element]] juntament amb [[Norman Lockyer]], que observà el mateix eclipsi i fou el primer a proposar que la línia es devia a un nou element que anomenà ''heli''. El 1903, es descobriren grans reserves d'heli als [[jaciment de gas natural|jaciments de gas natural]] dels [[Estats Units]], que són de llarg el major subministrador d'aquest gas. L'heli s'utilitza en la [[criogènia]], en [[hèliox|sistemes de respiració en profunditat]], per a refredar [[imant superconductor|imants superconductors]], en la [[datació per heli]], per a inflar globus, per a proporcionar sustentació en [[dirigible]]s i com a gas protector en molts usos industrials (com en la [[soldadura per arc]] o en la producció d'[[oblia (electrònica)|oblies]]). La inhalació d'un volum reduït del gas canvia temporalment el timbre i la qualitat de la veu humana. El comportament de les dues fases fluides de l'heli-4 líquid, l'heli I i l'heli II és important per als investigadors que estudien la [[mecànica quàntica]] (en particular, el fenomen de la [[superfluïdesa]]) i per als que observen els efectes que tenen les temperatures properes al [[zero absolut]] sobre la [[matèria]] (com ara, la [[superconductivitat]]).

L'heli és el segon element més lleuger i és el segon element [[abundància dels elements|més abundant]] en l'univers observable. La majoria d'heli es formà durant el [[big-bang]], però actualment es crea nou heli com a resultat de la [[fusió nuclear]] d'[[hidrogen]] a les [[estrelles]]. A la [[Terra]], l'heli és relativament rar i és creat per la [[radioactivitat|desintegració]] d'alguns elements, car les [[partícula alfa|partícules alfa]] emeses consisteixen en [[nucli atòmic|nuclis]] d'heli. Aquest heli radiogen queda atrapat amb el [[gas natural]] en concentracions de fins a un 7% en volum, el qual s'extreu comercialment mitjançant un procés de separació a baixa temperatura anomenada ''[[destil·lació fraccionada]]''.

== Història ==
La primera prova de l'heli fou observada el 18 d'agost del 1868, en forma d'una línia groga lluent amb una [[longitud d'ona]] de 587,49 nanòmetres en l'[[espectre d'emissió|espectre]] de la [[cromosfera]] del [[Sol]]. La línia fou detectada per l'astrònom francès [[Pierre Janssen]] durant un [[eclipsi solar]] total a [[Guntur]] ([[Raj Britànic|Índia]]).<ref name="frnch">{{ref-publicació|article = French astronomers in India during the 17th - 19th centuries |publicació = Journal of the British Astronomical Association|volum =101|exemplar = 2|pàgines = 95–100|url = http://articles.adsabs.harvard.edu//full/1991JBAA..101...95K/0000100.000.html|autor = Kochhar, R. K. |consulta=27-07-2008|any=1991}}</ref><ref name="nbb"/><ref name="nbb">{{ref-llibre| autor = Emsley, John| títol = Nature's Building Blocks| editorial = Oxford University Press| any = 2001| lloc = Oxford| pàgines = 175–179| isbn = 0-19-850341-5}}</ref> Inicialment, s'assumí que aquesta línia era de [[sodi]]. El 20 d'octubre del mateix any, l'astrònom anglès [[Norman Lockyer]] observà una línia groga en l'espectre solar, que denominà ''[[línia de Fraunhofer]]'' ''D₃'', car estava a prop de les línies conegudes del sodi D<sub>1</sub> i D₂.<ref>''The Encyclopedia of the Chemical Elements'', p. 256</ref> Conclogué que era causada per un element del Sol desconegut a la Terra. Lockyer i el químic anglès [[Edward Frankland]] batejaren l'element amb el mot grec per dir «sol», ἥλιος (''hélios'').<ref>{{ref-web|títol=Helium|editor= Oxford English Dictionary|any= 2008| url = http://dictionary.oed.com/cgi/entry/50104457?|consulta= 20-07-2008}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Thomson, W.|any=1872|editorial=Rep. Brit. Assoc. xcix|títol=Frankland and Lockyer find the yellow prominences to give a very decided bright line not far from D, but hitherto not identified with any terrestrial flame. It seems to indicate a new substance, which they propose to call Helium.}}</ref>

[[Fitxer:Helium spectrum.jpg|esquerra|miniatura|Línies espectrals de l'heli]]
El 26 de març del 1895, el químic britànic [[William Ramsay|''sir'' William Ramsay]] aïlla heli a la Terra, tractant el mineral [[cleveïta]] (una varietat d'[[uraninita]] amb almenys un 10% de [[terra rara|terres rares]]) amb [[àcids]] minerals. Ramsay buscava [[argó]], però, després de separar el [[nitrogen]] i l'[[oxigen]] del gas alliberat per l'[[àcid sulfúric]], remarcà una línia groga lluent que es corresponia amb la línia D₃ observada en l'espectre solar.<ref name="Encyc 257">''The Encyclopedia of the Chemical Elements'', p. 257</ref><ref>{{ref-publicació|article = On a Gas Showing the Spectrum of Helium, the Reputed Cause of D3, One of the Lines in the Coronal Spectrum. Preliminary Note|autor = [[William Ramsay|Ramsay, William]]|publicació = Proceedings of the Royal Society of London|volum = 58|pàgines = 65–67|any = 1895|doi = 10.1098/rspl.1895.0006}}</ref><ref>{{ref-publicació|article = Helium, a Gaseous Constituent of Certain Minerals. Part I|autor = Ramsay, William|publicació = Proceedings of the Royal Society of London|volum = 58|pàgines = 80–89|any = 1895|doi = 10.1098/rspl.1895.0010}}</ref><ref>{{ref-publicació|article = Helium, a Gaseous Constituent of Certain Minerals. Part II--|autor = Ramsay, William|publicació = Proceedings of the Royal Society of London|volum = 59|pàgines = 325–330|any = 1895|doi = 10.1098/rspl.1895.0097}}</ref> Aquestes mostres foren identificades com a heli per Lockyer i el físic britànic [[William Crookes]]. Aquell mateix any, l'heli fou aïllat independentment, també a partir de cleveïta, pels químics [[Per Teodor Cleve]] i [[Abraham Langlet]] a [[Uppsala]] ([[Suècia]]), que recolliren prou quantitat de gas per determinar-ne amb precisió el [[pes atòmic]].<ref name="nbb"/><ref>{{ref-publicació|article = Das Atomgewicht des Heliums|autor = Langlet, N. A.|publicació = Zeitschrift für anorganische Chemie|volum = 10|exemplar = 1| pàgines = 289–292|any = 1895|doi =10.1002/zaac.18950100130|llengua= alemany}}</ref><ref>{{ref-llibre| capítol= Bibliography of Helium Literature|autor =Weaver, E.R.| títol=Industrial & Engineering Chemistry|any=1919}}</ref> L'heli també fou aïllat pel geoquímic estatunidenc [[William Francis Hillebrand]] abans del descobriment de Ramsayy, quan observà línies espectrals inusuals mentre experimentava amb una mostra del mineral uraninita. Tanmateix, Hillebrand atribuí les línies al nitrogen. La seva carta de felicitació a Ramsay és un cas interessant de descobriment i quasidescobriment en la ciència.<ref>{{ref-llibre|autor=[[Pat Munday|Munday, Pat]]|any=1999|títol=Biographical entry for W.F. Hillebrand (1853–1925), geochemist and US Bureau of Standards administrator in [[American National Biography]]|editor=John A. Garraty and Mark C. Carnes|volum=10-11|editorial=Oxford University Press|pàgines= 808–9; p. 227–8}}</ref>

El 1907, [[Ernest Rutherford]] i Thomas Royds demostraren que les [[partícules alfa]] són [[nucli atòmic|nuclis]] d'heli, permetent que les partícules penetressin la prima paret de vidre d'un tub evacuat i després creant una descàrrega al tub per estudiar l'espectre del nou gas que es trobava a l'interior. El 1908, el físic neerlandès [[Heike Kamerlingh Onnes]] fou el primer a liquar l'heli, refredant el gas a una temperatura de menys d'un [[kelvin]].<ref>{{ref-publicació |article = Little cup of Helium, big Science |autor = van Delft, Dirk |publicació = Physics today |url = http://www-lorentz.leidenuniv.nl/history/cold/VanDelftHKO_PT.pdf |format = PDF |pàgines = 36–42 |any = 2008 |consulta = 20-07-2008 |arxiuurl = https://web.archive.org/web/20080625064354/http://www-lorentz.leidenuniv.nl/history/cold/VanDelftHKO_PT.pdf |arxiudata = 2008-06-25 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20080625064354/http://www-lorentz.leidenuniv.nl/history/cold/VanDelftHKO_PT.pdf |date=2008-06-25 }}</ref> Intentà solidificar-lo reduint encara més la temperatura, però no ho aconseguí, car l'heli no té una temperatura de [[punt triple]] en què els estats sòlid, líquid i gasós estiguin en equilibri. L'estudiant d'Onnes [[Willem Hendrik Keesom]] fou, finalment, capaç de solidificar 1 cm³ d'heli el 1926.<ref>{{ref-notícia|títol= Coldest Cold|editorial= Time Inc.|data= 10-06-1929|url= http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,751945,00.html|consulta= 27-07-2008|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20130721134040/http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,751945,00.html|arxiudata= 2013-07-21}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20130721134040/http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,751945,00.html |date=2013-07-21 }} {{Ref-web|url=http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,751945,00.html |títol=Còpia arxivada |consulta=2009-06-13 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20130721134040/http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,751945,00.html |arxiudata=2013-07-21 }}</ref>

El 1938, el físic rus [[Piotr Leonídovitx Kapitsa]] descobrí que l'[[heli-4]] gairebé no té [[viscositat]] a temperatures properes al [[zero absolut]], un fenomen actualment conegut com a ''[[superfluïdesa]]''.<ref>{{ref-publicació|article = Viscosity of Liquid Helium below the λ-Point |autor = [[Piotr Leonídovitx Kapitsa|Kapitsa, P.]] |publicació = [[Nature]] |volum = 141 |pàgines = 74 |doi = 10.1038/141074a0 |any = 1938}}</ref> Aquest fenomen té a veure amb la [[condensació de Bose-Einstein]]. El 1972, els físics estatunidencs [[Douglas Dean Osheroff]], [[David Morris Lee]] i [[Robert Coleman Richardson]] observaren el mateix fenomen en l'[[heli-3]], però a temperatures molt més properes al zero absolut. Es creu que l'ocurrència del fenomen en l'heli-3 està relacionada amb l'aparellament de [[fermions]] d'heli-3 per formar [[bosons]], de manera anàloga a com [[parells de Cooper]] d'electrons produeixen [[superconductivitat]].<ref>{{ref-publicació|article = Evidence for a New Phase of Solid He³ |autor = Osheroff, D. D. |coautors = R. C. Richardson, D. M. Lee |publicació = Phys. Rev. Lett. |volum = 28 |exemplar = 14 |pàgines = 885–888 |doi = 10.1103/PhysRevLett.28.885 |any = 1972}}</ref>

== Abundància i obtenció ==
L'heli és el segon element més abundant de l'[[Univers]] després de l'[[hidrogen]] i constitueix al voltant del 20% de la matèria de les [[estrella|estrelles]], ja que intervé en el procés de [[fusió nuclear]]. L'abundància d'heli no pot ser explicada per la generada en les estrelles, encara que és consistent amb el model del [[big-bang]], i es creu que la major part de l'heli existent es va formar en els tres primers minuts de l'Univers.

En l'atmosfera terrestre, hi ha de l'ordre de 5 [[parts per milió|ppm]] i es troba també com a [[producte de desintegració]] en diversos [[minerals]] [[radioactiu]]s d'[[urani]] i [[tori]]. A més, és present en algunes aigües minerals, en gasos volcànics i en certs jaciments de [[gas natural]] dels [[Estats Units]], dels quals prové la majoria de l'heli comercial.

Durant molts anys, els [[Estats Units]] han produït al voltant del 90% de l'heli comercial del món, mentre que plantes d'extracció del [[Canadà]], [[Polònia]], [[Rússia]] i d'altres estats en produïen la resta. A principi de la [[dècada del 2000]], [[Algèria]] i [[Qatar]] s'afegiren també com a productors d'heli, i es convertí ràpidament Algèria en el segon productor mundial.

L'heli pot sintetitzar-se bombardejant nuclis de [[liti]] o [[bor]] amb [[protons]] a alta velocitat.

=== Extracció i ús ===
Després que una operació de perforació de petroli, el 1903 a [[Dexter (Kansas)|Dexter]] ([[Kansas]]), produís un guèiser de gas que no es podia cremar, el geòleg de l'estat de Kansas [[Erasmus Haworth]] recollí mostres del gas que s'escapava i les dugué a la [[Universitat de Kansas]] a Lawrence, on, amb l'ajut dels químics [[Hamilton Cady]] i David McFarland, descobrí que, per volum, el gas consistia en un 72% de [[nitrogen]], un 15% de [[metà]] (un percentatge [[combustible]] només si hi ha prou oxigen), un 1% d'hidrogen i un 12% d'un gas no identificable.<ref name="nbb"/><ref>{{ref-publicació|autor = McFarland, D. F. |article = Composition of Gas from a Well at Dexter, Kan |volum = 19|pàgines = 60–62 |url = http://www.jstor.org/stable/3624173 |any = 1903 |consulta=22-07-2008 |publicació = Transactions of the Kansas Academy of Science |doi = 10.2307/3624173}}</ref> Després de més anàlisis, Cady i McFarland descobriren que un 1,84% de la mostra del gas era heli.<ref>{{ref-web|editor=[[Societat Química Americana]]|any=2004|url=http://acswebcontent.acs.org/landmarks/landmarks/helium/helium.html|títol=The Discovery of Helium in Natural Gas|consulta=20-07-2008|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20060520213956/http://acswebcontent.acs.org/landmarks/landmarks/helium/helium.html|arxiudata=2006-05-20}}</ref><ref>{{ref-publicació|autor = Cady, H.P. |coautors = D. F. McFarland |article = Helium in Natural Gas |publicació = Science |volum = 24 |pàgines = 344 |doi = 10.1126/science.24.611.344 |any = 1906 |pmid = 17772798}}</ref> Això demostrà que, malgrat la seva raresa en termes generals a la Terra, hi havia heli concentrat en grans quantitats a sota de les [[Grans Planes]] americanes, disponible per a ser extret com a producte secundari del gas natural.<ref>{{ref-publicació |autor = Cady, H.P. |coautors = D. F. McFarland |article = Helium in Kansas Natural Gas |publicació = Transactions of the Kansas Academy of Science |volum = 20 |pàgines = 80–81 |url = http://mc1litvip.jstor.org/stable/3624645 |any = 1906 |consulta = 20-07-2008 |doi = 10.2307/3624645 |arxiuurl = https://archive.today/20120527005227/http://mc1litvip.jstor.org/stable/3624645 |arxiudata = 2012-05-27 }} {{Webarchive|url=https://archive.today/20120527005227/http://mc1litvip.jstor.org/stable/3624645 |date=2012-05-27 }}</ref> Les reserves més importants d'heli es trobaven a [[Hugoton]] i jaciments de gas propers, al sud-oest de Kansas, i a les ''[[panhandle]]s'' de [[Panhandle de Texas|Texas]] i [[Panhandle d'Oklahoma|Oklahoma]].

== Característiques principals ==
=== Propietats físiques ===
En [[condicions normals de pressió i temperatura]], l'heli és un [[gas]] monoatòmic, i es pot liquar només en condicions extremes d'alta pressió i baixa temperatura. Té el punt de solidificació més baix de tots els elements químics, i és l'únic líquid que no pot solidificar-se abaixant la temperatura, ja que roman en estat líquid en el [[zero absolut]] a pressió normal. De fet, la seva [[punt crític|temperatura crítica]] és de tan sols 5,19 [[Kelvin|K]]. Els sòlids ³He i <sup>4</sup>He són els únics en els quals és possible, incrementant la pressió, reduir el volum més del 30%. La calor específica del gas heli és molt elevada i el seu vapor molt dens, i s'expandeix ràpidament quan s'escalfa a temperatura ambient.

[[Fitxer:Helium spectrum.jpg|miniatura|esquerra|Espectre de l'heli]]

L'heli sòlid només existix a pressions d'aproximadament 100 M[[Pascal (unitat)|Pa]] a 15 K (–248,15[[grau Celsius|°C]]). Aproximadament a aquesta temperatura, l'heli sofreix una transformació cristal·lina, d'[[Estructura cristal·lina|estructura cúbica]] a estructura hexagonal compacta; en condicions més extremes, es produïx un nou canvi, empaquetant-se els àtoms en una estructura cúbica centrada en el cos. Tots aquests empaquetatges tenen energies i densitats semblants, i es deuen els canvis a la forma en què els àtoms interaccionen.[[Fitxer:Helium-II-creep.svg|miniatura|Efecte font de l'heli-II]]L'heli líquid (heli-4) es troba en dues formes distintes, heli-4 I i heli-4 II, entre els quals es produïx una brusca transició a 2,1768 K (punt lambda) a la [[pressió de vapor]]. L'He-I, per damunt d'eixa temperatura és un líquid normal, però l'He-II, per davall d'aquesta, no s'assembla a cap altra substància i es converteix en un [[superfluid]] les inusuals característiques del qual es deuen a [[mecànica quàntica|efectes quàntics]], un dels primers casos en què s'han observat a escala macroscòpica.

L'heli-II té una [[viscositat]] nul·la, per la qual cosa fluïx amb facilitat a través de finíssims capil·lars a través dels quals l'heli-I no pot fluir i té, a més, una conductivitat tèrmica molt major que qualsevol altra substància. Exhibix un efecte font, de manera que si se submergix parcialment un tub amb un extrem capil·lar en heli-II i s'escalfa el tub per a superar el punt lambda, l'heli-II s'abocarà per l'extrem lliure del tub a manera de font; produint-se un flux constant d'heli-II a través del capil·lar cap al tub escalfat.

Inversament, quan es força el pas d'heli-II a través d'un capil·lar, el líquid es refreda. Les pulsacions de calor es propaguen a través del líquid de manera anàloga a com ho fa el so, un fenomen que es denomina, per això, ''segon so''. A més, l'heli-II té la capacitat de reptar, de manera que qualsevol sòlid en contacte amb aquest es cobreix amb una capa d'entre 50 i 100 àtoms de gruix a través de la qual el líquid pot fluir a una velocitat que depèn de la temperatura; de fet, si se submergix parcialment un atuell amb el fons estanc en un llit d'heli-II, aquest reptarà per les parets exteriors de l'atuell omplint-la fins que els nivells en aquests dos s'igualen; aquesta propietat dificulta, per raons òbvies, la construcció de recipients per a l'heli-II.

=== Propietats químiques ===
Atès que l'heli és un [[gas noble]], en la pràctica no participa en les [[reaccions químiques]], encara que sota la influència de descàrregues elèctriques o bombardejat amb [[electrons]] forma compostos amb el [[wolframi]], [[iode]], [[fluor]] i [[fòsfor]].

== Isòtops ==
[[Fitxer:Helium-3 and Helium-4.gif|miniatura|Isòtops naturals de l'heli]]
L'isòtop més comú de l'heli és el [[Heli-4|<sup>4</sup>He]], el nucli del qual és constituït per dos [[protó|protons]] i dos [[neutrons]]. La seva excepcional [[estabilitat nuclear]] es deu al fet que té un [[nombre màgic]] de nucleons, és a dir, una quantitat que es distribuïx en nivells complets (de mode anàleg a com es distribuïxen els [[electrons]] en els [[Orbital atòmic|orbitals]]).

Nombrosos nuclis pesants es desintegren emetent un nucli de <sup>4</sup>He; aquest procés, que es denomina ''[[desintegració alfa]]'' i pel qual al nucli emès se l'anomena ''[[partícula alfa]]'', és l'origen de la majoria de l'heli terrestre. Aquest fenomen es representa amb l'equació següent: 
<center><math>{}^{A}_{Z}\hbox{X}\;\to\;{}^{A-4}_{Z-2}\hbox{Y}\;+\;{}^4_2\hbox{He}^{2+}\;\to\;^{A-4}_{Z-2}\hbox{Y}\;+\;\alpha
</math></center>

Amb l'[[urani]], per exemple:

<center><math>{}^2{}^{38}_{92}\hbox{U}\;\to\;{}^2{}^{34}_{90}\hbox{Th}\;+\;{}^4_2\hbox{He}^{2+}</math></center>

L'heli té un segon isòtop, el ³He, així com d'altres més pesants que són [[radioactiu]]s. L'[[heli-3]] és pràcticament inexistent en la Terra, ja que la desintegració alfa produïx exclusivament nuclis d'heli-4 i tant aquests com l'heli atmosfèric escapen a l'espai en períodes geològics relativament curts.

Aquests dos isòtops es van produir en el [[big-bang]] i quantitats significatives es continuen produint per mitjà de la fusió de l'hidrogen en les [[estrella|estrelles]] seguint la [[cadena protó-protó]].

== Aplicacions ==
[[Fitxer:Luftschiff_small.jpg|miniatura|Dirigible ple d'heli]][[Fitxer:Laser DSC09088.JPG|miniatura|Làser d'heli-neó]]
[[Fitxer:Modern 3T MRI.JPG|miniatura|Escàner de ressonància magnètica que empra heli en el sistema de refrigeració]]

L'heli és més lleuger que l'[[aire]] i, a diferència de l'[[hidrogen]], no és inflamable, però el seu poder ascensional és un 8% menor que el d'aquest, per la qual cosa s'empra com a gas de farciment en [[Globus aerostàtic|globus]] i [[zeppelí|zeppelins]] publicitaris, d'investigació atmosfèrica i, fins i tot, per a reconeixements militars.

Encara que n'és l'anterior la principal, l'heli té més aplicacions: 
* Les atmosferes '''heli''' -[[oxigen]] s'empren en la immersió a gran profunditat, ja que l'heli és inert, menys soluble en la [[sang]] que el [[nitrogen]] i es difon 2,5 vegades més de pressa que aquest, la qual cosa reduïx el temps requerit per a la descompressió, encara que aquesta ha de començar a major profunditat, i elimina el risc de [[necrosi per nitrogen]] (borratxera de les profunditats).
* Pel seu baix punt de liqüefacció i evaporació, pot utilitzar-se com a refrigerant en aplicacions a temperatura extremament baixa, com en imants [[superconductor]]s i investigació [[criogènia|criogènica]] a temperatures pròximes al zero absolut.
* En [[cromatografia de gasos]], s'usa com a gas portador inert.
* L'atmosfera inerta d'heli s'empra en la [[soldadura per arc]] i en la fabricació de cristalls de [[silici]] i [[germani]], així com per a pressuritzar combustibles líquids de [[coet]]s .
* En [[túnel de vent|túnels de vent]] [[velocitat del so|supersònics]].
* Com a agent refrigerant en [[reactor nuclear|reactors nuclears]].
* L'heli líquid troba cada vegada major ús en les aplicacions mèdiques de la imatge per [[ressonància magnètica]] (RMI).
* Juntament amb el neó, s'empra en els anomenats [[làser d'heli-neó|''làsers d'heli-neó'']].

== Precaucions ==
[[Fitxer:HeTube.jpg|miniatura|Tub d'heli]]
La [[veu]] d'una persona que ha inhalat heli sona més aguda del normal de manera temporal, i s'assembla a la d'alguns personatges de dibuixos animats (encara que les veus d'aquests personatges, generalment, es produïen canviant el to de les veus normals). Aquest efecte es produeix perquè la [[velocitat del so]] en heli és gairebé tres vegades més ràpida que en l'[[aire]]. Com a resultat, quan s'inhala heli, es produeix un augment en les freqüències ressonants del tracte vocal. La tonalitat més alta percebuda és només a causa d'una modulació de freqüències diferent de la veu, ja que la freqüència fonamental de les [[cordes vocals]] resta més o menys inalterada.

Encara que l'efecte vocal de la inhalació d'heli pot ser divertit, també pot ser perillós si es fa amb excés. La raó no és per la toxicitat o cap propietat de l'heli sinó simplement per la manca de l'oxigen necessari per a la respiració normal. En els mamífers (amb l'excepció notable de les balenes), el reflex de la respiració no és provocat per la manca d'oxigen, sinó per l'excés de [[diòxid de carboni]]. Per tant, una persona podria no adonar-se de la manca de l'oxigen suficient i produir-se una pèrdua de coneixement, amb danys al cervell i, fins i tot, la mort per asfíxia en casos extrems. També, si l'heli s'inhala directament des de bombones pressuritzades, pot provocar la ruptura de teixit pulmonar per excés de pressió.

L'heli, en condicions estàndards, no és tòxic, ni té cap rol biològic i es troba a nivell de traça en la sang humana. A pressions altes, una mescla d'heli i oxigen ([[heliox]]) pot provocar la [[síndrome nerviosa per alta pressió]]. Una petita proporció de nitrogen en la mescla pot alleujar el problema.

Els dipòsits d'heli gas de 5 a 10 [[Kelvin|K]] han d'emmagatzemar-se com si continguessin líquid a causa del gran increment de pressió que es produïx en escalfar el gas a temperatura ambient.

== Referències ==
{{referències}}

== Bibliografia ==
<div class="references-small">
* {{ref-llibre|autor=Brandt, L. W. |títol= The Encyclopedia of the Chemical Elements|editor= Hampel, Clifford A. |capítol=Helium|lloc=Nova York |editorial=Reinhold |any=1968 |pàgines= 261 |lccn=Library of Congress Catalog Card Number: 68-29938 |oclc= 449569}}
* {{ref-llibre|autor = Bureau of Mines|títol=Minerals yearbook mineral fuels Year 1965, Volume II (1967)|editorial = U. S. Government Printing Office|any = 1967}}
* {{ref-web|url=http://chartofthenuclides.com/default.html|títol=Chart of the Nuclides: Fourteenth Edition|editor=General Electric Company|any=1989|consulta=2009-06-12|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110202125304/http://chartofthenuclides.com/default.html|arxiudata=2011-02-02}}
* {{ref-llibre|autor=Emsley, John|títol=The Elements |edició=3a edició|lloc= Nova York |editorial= Oxford University Press |any=1998 |isbn= 978-0198558187}}
* {{ref-web|editor=United States Geological Survey (usgs.gov)|url=http://minerals.usgs.gov/minerals/pubs/commodity/helium/heliumcs07.pdf |títol=Mineral Information for Helium |format=PDF |consulta=5-01-2007}}
* {{ref-web|url= http://www.oma.be/BIRA-IASB/Public/Research/Thermo/Thermotxt.en.html|títol= The thermosphere: a part of the heterosphere|autor= Vercheval, J.|mes= Gener|any= 2003|consulta= 12-07-2008|editor= Belgian Institute for Space Aeronomy|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20050101090349/http://www.oma.be/BIRA-IASB/Public/Research/Thermo/Thermotxt.en.html|arxiudata= 2005-01-01}}
* {{ref-publicació|article = Isotopic Composition and Abundance of Interstellar Neutral Helium Based on Direct Measurements|autor = Zastenker, G. N. |coautors = E. Salerno, F. Buehler, P. Bochsler, M. Bassi, Y. N. Agafonov, N. A. Eismont, V. V. Khrapchenkov, H. Busemann|url= http://www.ingentaconnect.com/content/klu/asys/2002/00000045/00000002/00378626|publicació=Astrophysics |mes= Abril|any= 2002 |volum= 45 |exemplar= 2 |pàgines= 131–142 |doi= 10.1023/A:1016057812964}}
</div>

== Vegeu també ==
* [[Luigi Palmieri]]

== Enllaços externs ==
{{Projectes germans}}
* [http://uk.youtube.com/watch?v=a8FJEiI5e6Q La taula periòdica de vídeos - heli] {{en}}.
* [http://minerals.usgs.gov/minerals/pubs/commodity/helium/ Publicacions sobre l'heli del Servei Geològic dels EUA], des del 1996 {{en}}.
* [http://education.jlab.org/itselemental/ele002.html It's Elemental – Heli] {{en}}.

{{Taula periòdica compacta}}
{{Autoritat}}
{{Identificadors química}}
{{Viccionari-lateral|heli}}

[[Categoria:Heli| ]]