Mostra la font per a Música i matemàtiques

[[Fitxer:Spectrogram_of_violin.png|miniatura|L'[[espectrograma]] d'una forma d'ona de violí, amb freqüència lineal a l'eix vertical i temps a l'eix horitzontal. Les línies brillants mostren com els components espectrals canvien amb el temps. La intensitat del color és logarítmica (el negre és -120 dBFS).]]
La [[Teoria de la música|teoria musical]] analitza el [[Altura (so)|to]], el temps i l'estructura de la música, utilitzant les matemàtiques per estudiar elements musicals com el [[tempo]], les [[Progressió harmònica|progressions harmòniques]], la [[Forma musical|forma]] i la [[Mètrica (música)|mètrica]]. L'intent d'estructurar i de comunicar noves maneres de compondre i escoltar, ha donat lloc a aplicacions musicals de la [[teoria de conjunts]], l'[[àlgebra abstracta]] i la [[teoria de nombres]].

Malgrat que la teoria musical no té cap fonament [[Axioma|axiomàtic]] en les matemàtiques modernes, la base del [[so]] musical es pot descriure matemàticament (utilitzant l'[[acústica]]) i mostra «una notable varietat de propietats numèriques».<ref>[[Reginald Smith Brindle]], ''The New Music'', Oxford University Press, 1987, pp. 42–43</ref>

== Història ==
Diverses cultures al llarg de la història han estudiat els principis matemàtics del so, incloent-hi la Xina antiga, l'Índia, Egipte i Mesopotàmia,<ref>Reginald Smith Brindle, ''The New Music'', Oxford University Press, 1987, p. 42</ref> però foren els [[pitagòrics]] de l'antiga Grècia (en particular [[Filolau]] i [[Arquites de Tàrent|Arquítas]]) <ref name="purwins">{{Ref-llibre|títol=Profiles of Pitch Classes Circularity of Relative Pitch and Key-Experiments, Models, Computational Music Analysis, and Perspectives|pàgines=22–24|any=2005|url=http://ccrma.stanford.edu/~purwins/purwinsPhD.pdf|cognom=Purwins|nom=Hendrik}}</ref> van ser els primers a investigar l'expressió de les [[Escala musical|escales musicals]] en termes de [[Ràtio|proporcions]] numèriques,<ref>Plato (trans. Desmond Lee) ''The Republic'', Harmondsworth Penguin 1974, page 340, note.</ref> especialment les proporcions dels nombres enters petits. La seva doctrina central era que «tota la natura consisteix en l'[[Harmonia musical|harmonia]] que emergeix dels nombres».<ref>Sir James Jeans, ''Science and Music'', Dover 1968, p. 154.</ref>

Des de l'època de [[Plató]], l'harmonia s'ha considerat com a una branca fonamental de la [[física]], ara coneguda com a [[acústica musical]]. Els primers teòrics [[Música clàssica índia|indis]] i [[Música de la Xina|xinesos]] mostren enfocaments similars, intentant demostrar que les lleis matemàtiques dels [[Harmònic|harmònics]] i els [[Ritme|ritmes]] eren fonamentals, no només per a la nostra comprensió del món, sinó també per al benestar humà.<ref>Alain Danielou, ''Introduction to the Study of Musical Scales'', Mushiram Manoharlal 1999, Chapter 1 ''passim''.</ref> [[Confuci]], així com Pitàgores, considerava els nombres petits 1, 2, 3 i 4 com a font de perfecció total.<ref>Sir James Jeans, ''Science and Music'', Dover 1968, p. 155.</ref>

== Temps, ritme i metre ==
Sense els límits de l'estructura rítmica (una disposició fonamental i regular de la repetició del pols, els [[Temps (música)|accents]], les [[Frase (música)|frases]] i la durada) la música no seria possible.<ref>Arnold Whittall, in ''The Oxford Companion to Music'', OUP, 2002, Article: ''Rhythm''</ref> L'ús musical modern de termes com [[Mètrica (música)|metre]] i [[Compàs (música)|mesura]] reflecteixen la importància històrica de la música, juntament amb l'[[astronomia]], en el desenvolupament del recompte, l'aritmètica, la mesura exacta del temps i la [[Freqüència|periodicitat]], fonamental per la física.{{Citació necessària|data=2022}}

Els elements de la forma musical sovint construeixen proporcions estrictes o estructures hipermètriques ([[Potenciació|potències]] dels números 2 i 3).<ref>{{Ref-web|títol=Александр Виноград, Многообразие проявлений музыкального метра (LAP Lambert Academic Publishing, 2013)|url=https://www.morebooks.de/store/gb/book/%D0%9C%D0%BD%D0%BE%D0%B3%D0%BE%D0%BE%D0%B1%D1%80%D0%B0%D0%B7%D0%B8%D0%B5-%D0%BF%D1%80%D0%BE%D1%8F%D0%B2%D0%BB%D0%B5%D0%BD%D0%B8%D0%B9-%D0%BC%D1%83%D0%B7%D1%8B%D0%BA%D0%B0%D0%BB%D1%8C%D0%BD%D0%BE%D0%B3%D0%BE-%D0%BC%D0%B5%D1%82%D1%80%D0%B0/isbn/978-3-659-48005-8}}</ref>

== Forma musical ==
La forma musical és l'estructura per la qual es regeix una peça musical breu. El terme «[[estructura]]» també s'utilitza en arquitectura, amb la qual sovint es compara la forma musical. Com fan els arquitectes, els compositors han de tenir en compte la funcionalitat de l'obra i els mitjans disponibles, economitzant i fent ús de la repetició i l'ordre.<ref>Imogen Holst, ''The ABC of Music'', Oxford 1963, p. 100</ref> Les formes típiques conegudes com a [[Forma binària|binària]] i [[Forma ternària|ternària]] demostren una vegada més la importància dels nombres enters petits per a la comprensió i l'atractiu de la música.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Dreyfus|nom=Tommy|cognom2=Eisenberg|nom2=Theodore|data=1986|url=https://www.jstor.org/stable/40247796|publicació=For the Learning of Mathematics|volum=6|exemplar=1|pàgines=2–10|jstor=40247796|issn=0228-0671}}</ref><ref>{{Ref-publicació|cognom=Crocker|nom=Richard L.|data=1963|url=https://www.jstor.org/stable/427754|publicació=The Journal of Aesthetics and Art Criticism|volum=22|exemplar=2|pàgines=189–198|doi=10.2307/427754|jstor=427754|issn=0021-8529}}</ref>

== Freqüència i harmonia ==
[[Fitxer:Chladini.Diagrams.for.Quadratic.Plates.svg|miniatura|Figures de Chladni produïdes per vibracions sonores en pols fina sobre una placa quadrada. ([[Ernst Chladni]], ''Acústica'', 1802)]]
Una [[escala musical]] és un conjunt discret d'[[Altura (so)|altures]], utilitzada per crear o descriure música. L'escala més important de la tradició occidental és l'[[escala diatònica]], però s'han usat i proposat moltes altres, en diverses èpoques històriques, i arreu del món. Cada to correspon a una freqüència en particular, expressada en [[Hertz|hertzs]] (Hz). Una escala té un interval de repetició, normalment l'[[Octava (música)|octava]]. L'octava d'un to fa referència exactament al doble de la freqüència d'aquell to.

Les octaves superiors es troben multiplicant la freqüència fonamental per quatre, vuit, setze, etc. Les octaves inferiors es troben a la meitat, a un quart, a una vuitena part, i així successivament, de la freqüència fonamental. En l'harmonia musical, sempre que un to es considera concordant, ho és també en la resta d'octaves. Per tant, les notes generalment es tenen noms semblants als sistemes musicals, sigui quina sigui la seva octava (per exemple, totes s'anomenaran '''do''', '''A''' o '''sa''', segons el sistema).

Quan s'expressa com a amplada de banda de freqüència, una octava '''A₂ – A₃''' (segons el nom científic, on el [[do central]] = C₃) abasta des de 110 Hz a 220 Hz (amplada = 110 Hz). La següent octava abastarà des de 220 Hz fins a 440 Hz (amplada = 220 Hz). La tercera octava abasta des de 440 Hz a 880 Hz (amplada = 440 Hz) i així successivament. Cada octava successiva abasta el doble del rang de freqüències de l'octava anterior.
[[Fitxer:4Octaves.and.Frequencies.svg|esquerra|miniatura|Aquest diagrama mostra la naturalesa exponencial de les octaves quan es mesuren en una escala de freqüència lineal.]]
[[Fitxer:4Octaves.and.Frequencies.Ears.svg|esquerra|miniatura|Aquest diagrama mostra les octaves tal com apareixen en el sentit d'intervals musicals, igualment separats.]]
Com que sovint interessen les relacions o [[Ràtio|proporcions]] entre els tons (coneguts com a [[Interval musical|intervals]]) més que les freqüències exactes per descriure una escala, se sol fer referència a les altures d'una escala segons la seva proporció des d'un to en particular, que se li dona el valor d'u (sovint escrit '''1/1'''), generalment una nota que funciona com a [[Tònica (música)|tònica]] de l'escala. Per comparar la mida d'un interval, sovint s'utilitzen ''cents'' (centèsimes de [[semitò]]).
{| class=wikitable
|+
!Interval
!Nota
!Nom científic
!Hz
!Múltiple de la fonamental
!Ràtio dins de l'octava
!''Cents'' dins de l'octava
|-
|fonamental
|la
|A₂
|110
|<math>1x</math>
|<math>1/1 = 1x</math>
|0
|-
| rowspan=2 |octava
| rowspan=2 |la
| rowspan=2 |A₃
| rowspan=2 |220
| rowspan=2 |<math>2x</math>
|<math>2/1 = 2x</math>
|1200
|-
|<math>2/2 = 1x</math>
|0
|-
|[[quinta]] perfecta
|mi
|E<sub>4</sub>
|330
|<math>3x</math>
|<math>3/2 = 1.5x</math>
|702
|-
| rowspan=2 |octava
| rowspan=2 |la
| rowspan=2 |A<sub>4</sub>
| rowspan=2 |440
| rowspan=2 |<math>4x</math>
|<math>4/2 = 2x</math>
|1200
|-
|<math>4/4 = 1x</math>
|0
|-
|[[tercera]] major
|do{{music|#}}
|C{{music|#}}<sub>5</sub>
|550
|<math>5x</math>
|<math>5/4 = 1.25x</math>
|386
|-
|quinta perfecta
|mi
|E<sub>5</sub>
|660
|<math>6x</math>
|<math>6/4 = 1.5x</math>
|702
|-
|[[sèptima]] menor
|sol
|G<sub>5</sub>
|770
|<math>7x</math>
|<math>7/4 = 1.75x</math>
|969
|-
| rowspan=2 |octava
| rowspan=2 |la
| rowspan=2 |A<sub>5</sub>
| rowspan=2 |880
| rowspan=2 |<math>8x</math>
|<math>8/4 = 2x</math>
|1200
|-
|<math>8/8 = 1x</math>
|0
|}
Hi ha dos tipus principals de sistemes d'afinació: el [[temperament igual]] i el [[temperament mesotònic]]. Les escales de temperament igual es construeixen dividint una octava en intervals iguals dins d'una [[escala logarítmica]], resultant en escales perfectament dividides uniformement, però amb proporcions de freqüències [[Nombre irracional|irracionals]]. Per altra banda, les escales mesotòniques es construeixen multiplicant les freqüències per [[Nombre racional|nombres racionals]], donant lloc a proporcions simples però amb divisions desiguals de l'escala.

Una diferència important entre les afinacions de temperament igual i les del temperament mesotònic són en els [[Batiment|batiments]], produïts quan dues notes properes sonen juntes, la qual cosa afecta l'experiència subjectiva de [[consonància]] i [[dissonància]]. Tots dos sistemes, així com la gran majoria de la música en general, tenen escales que es repeteixen en l'interval d'[[Octava (música)|octava]], que es defineix com la ràtio de freqüència 2:1. És a dir, cada vegada que es duplica la freqüència, l'escala es repeteix.

Els fitxers a continuació mostren la diferència entre els temperaments igual i mesotònic:

* [[Media:Comparison 550Hz - 554Hz.ogg|Dues ones sinusoidals reproduïdes consecutivament]]: aquesta mostra té un semitò a 550 Hz (do{{Music|#}} en el temperament mesotònic), seguit d'un semitò a 554,37 Hz (do{{Music|#}} en el temperament igual).
* [[Media:Major third comparison.ogg|Les mateixes dues notes, col·locades damunt d'un pedal de la 440]]: aquesta mostra conté un interval de segona. La nota més baixa és un la (de 440 Hz) i la nota superior és un do{{Music|#}} en el temperament igual durant el primer segon, i un do{{Music|#}} en el temperament mesotònic durant l'últim segon. Les diferències de [[Fase (ona)|fase]] fan més fàcil de detectar la transició que no pas en la mostra anterior.

=== Temperament mesotònic ===
[[Fitxer:HarmonicIdentities.Names.Frequencies.svg|miniatura|Els primers 16 harmònics, amb noms i freqüències, que mostren la naturalesa exponencial de l'octava i la naturalesa fraccional simple dels harmònics no octavals.]]
[[Fitxer:Normalized_harmonic_identities,_names,_and_frequencies.svg|miniatura|Els primers 16 harmònics, amb freqüències logarítmiques.]]
La gamma natural, el tipus més comú de [[temperament mesotònic]], és un sistema d'afinació que utilitza [[Harmònic|harmònics]] de nombres regulars d'una sola [[freqüència fonamental]]. Aquesta va ser una de les escales que [[Johannes Kepler]] va presentar en el llibre [[Harmonices Mundi]] (1619) en relació amb el moviment planetari. La mateixa escala, transposada, es pot trobar en el ''Treatise of Musick: Speculative, Practical and Historical'' (1721) del matemàtic i teòric musical escocès Alexander Malcolm<ref>{{Ref-web|url=https://archive.org/details/treatiseofmusick00malc|títol=A treatise of musick, speculative, practical and historical|nom=Alexander|cognom=Malcolm|data= 25 maig 2018|editor=Edinburgh : Printed for the author}}</ref> i pel teòric [[Jose Wuerschmidt]] al {{segle|XX}}. Una escala similar s'usa en la música del nord de l'Índia.

El compositor nord-americà [[Terry Riley]] també va fer ús de la seva forma invertida en la seva obra ''Harp of New Albion''. El temperament mesotònic dona resultats superiors quan hi ha una [[Progressió harmònica|progressió]] d'acords petita (o no n'hi ha directament): la veu, així com altres instruments, tendeix a adaptar un temperament mesotònic. Tot i això, dona dos intervals de to diferents (9:8 i 10:9) ja que un instrument d'afinació fixa, com ara un piano, no pot canviar de tonalitat.<ref>Jeremy Montagu, in ''The Oxford Companion to Music'', OUP 2002, Article: ''just intonation''.</ref> Per calcular la freqüència d'una nota en una escala donada en termes de proporcions, la ràtio de freqüència es multiplica per la freqüència tònica. Per exemple, amb una tònica de [[La 440|la 4]] (per damunt del do central), la freqüència és de 440 [[Hertz|Hz]], i una quinta justa per sobre (mi 5) és simplement 440×(3:2) = 660 Hz.
{| class=wikitable
!Semitò
!Ràtio
![[Interval musical|Interval]]
![[Sèrie harmònica (música)|Natural]]
!Semitò (ràtio)
|-
!0
|1:1
|[[uníson]]
|480
|0
|-
!1
|16:15
|[[semitò]]
|512
|16:15
|-
!2
|9:8
|[[To (interval musical)|segona major]]
|540
|135:128
|-
!3
|6:5
|tercera menor
|576
|16:15
|-
!4
|5:4
|tercera major
|600
|25:24
|-
!5
|4:3
|quarta perfecte
|640
|16:15
|-
!6
|45:32
|[[tríton]]
|675
|135:128
|-
!7
|3:2
|quinta justa
|720
|16:15
|-
!8
|8:5
|sisena menor
|768
|16:15
|-
!9
|5:3
|sisena major
|800
|25:24
|-
!10
|9:5
|sèptima menor
|864
|27:25
|-
!11
|15:8
|sèptima major
|900
|25:24
|-
!12
|2:1
|[[Octava (música)|octava]]
|960
|16:15
|}
L'[[Escala pitagòrica|afinació pitagòrica]] és una afinació basada només en les consonàncies perfectes: l'octava, la quinta i la quarta perfectes. Així, la tercera major no es considera una tercera sinó un díton, és a dir «dos tons», i és (9:8)<sup>2</sup> = 81:64, en lloc de l'interval 5:4 = 80:64 immediatament inferior. Un to sencer és un interval secundari, que es deriva de dues quintes perfectes menys una octava: (3:2)<sup>2</sup>/2 = 9:8.

La tercera major (5:4) i la tercera menor (6:5) del temperament mesotònic es troben a una [[coma sintònica]] (81:80) de distància en relació als seus equivalents pitagòrics (81:64 i 32:27 respectivament). Segons [[Carl Dahlhaus]] (1990), «la tercera dependent s'ajusta a la pitagòrica, la tercera independent, a l'afinació harmònica dels intervals».

=== Temperament igual ===
En el [[temperament igual]], l'octava es divideix en parts iguals, segons l'escala logarítmica. Malgrat que és possible construir una escala de temperament igual amb un nombre de notes qualsevol (per exemple, el sistema àrab de 24 tons), el nombre més comú és 12, que constitueix l'[[escala cromàtica]]. En la música occidental, si no s'especifica el contrari, s'assumeix normalment aquesta divisió en dotze intervals.

Per a l'escala cromàtica, l'octava es divideix en dotze parts iguals. Cada semitò és un interval de la dotzena [[Arrel enèsima|arrel]] de dos (<math>\sqrt[12]{2}</math>), de manera que dotze d'aquests semitons iguals sumen exactament una octava. En els instruments amb [[Trast|trasts]] pot ser molt útil utilitzar un temperament igual, ja que els trasts s'alineen uniformement a través de les cordes. En la tradició musical europea, el temperament igual s'ha usat en la música per a [[llaüt]] i guitarra, molt abans de ser implementat en altres tipus d'instruments (com, per exemple, els de [[Instrument de teclat|teclat]]). Gràcies a aquests precedents històrics, el temperament igual de dotze tons és ara el sistema d'entonació dominant al món occidental, així com gran part del món no occidental.

== Relació amb les matemàtiques ==
=== Teoria de conjunts ===
La teoria musical de conjunts (''musical set theory'' en anglès) utilitza el llenguatge de la [[Teoria de conjunts|teoria matemàtica de conjunts]], de manera bàsica, per organitzar objectes musicals i descriure-hi les relacions. Per analitzar l'estructura d'una peça musical (generalment [[Atonalitat|atonal]]) utilitzant la teoria musical de conjunts, normalment es comença amb un conjunt de tons que podrien formar motius o acords. Aplicant operacions senzilles, com la [[Transport musical|transposició]] i la [[Inversió musical|inversió]], es poden descobrir estructures subjacents en la música. Aquest tipus d'operacions s'anomenen [[Isometria|isometries]], ja que conserven els intervals entre els tons d'un conjunt.

=== Àlgebra abstracta ===
Ampliant els mètodes de la teoria musical de conjunts, alguns teòrics han utilitzat l'àlgebra abstracta per analitzar música. Per exemple, les classes de to, en una octava igualment temperada, formen un [[grup abelià]] amb 12 elements. Tanmateix, és possible descriure el [[temperament mesotònic]] en termes d'un grup abelià lliure.<ref>{{Ref-web|títol=Algebra of Tonal Functions.|url=http://sonantometry.blogspot.com/2007_05_01_archive.html}}</ref><ref>{{Ref-web|títol=Harmonic Limit|url=https://xenharmonic.wikispaces.com/Harmonic+Limit|consulta=2022-12-31|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20190710034915/https://xenharmonic.wikispaces.com/Harmonic+Limit|arxiudata=2019-07-10}}</ref>

La teoria de la transformació és una branca de la teoria musical desenvolupada per David Lewin. Aquesta permet aplicar-se de manera general, ja que posa l'èmfasi en les transformacions entre objectes musicals, més que en els objectes musicals en si.

Els teòrics també han proposat conceptes algebraics més sofisticats a la música. La teoria dels temperaments regulars s'ha desenvolupat extensivament amb una àmplia gamma de matemàtiques sofisticades, com per exemple associant cada temperament regular a un punt racional en un [[Grassmannià|espai grassmannià]].

L'[[escala cromàtica]] té una acció lliure i transitiva del [[grup cíclic]] <math>\mathbb{Z}/12\mathbb{Z}</math>, amb l'acció definida mitjançant la [[Transport musical|transposició]] de notes. Així doncs, l'escala cromàtica es podria pensar com a un [[torsor]] del grup.

=== Nombres i sèries ===
Alguns compositors han incorporat la [[Secció àuria|proporció àuria]] i els [[Nombre de Fibonacci|nombres de Fibonacci]] a la seva obra.<ref>Reginald Smith Brindle, ''The New Music'', Oxford University Press, 1987, Chapter 6 ''passim''</ref><ref>{{Ref-web|títol=Eric – Math and Music: Harmonious Connections|url=http://www.eric.ed.gov/ERICWebPortal/recordDetail?accno=ED388615}}</ref>

=== Teoria de categories ===
El [[matemàtic]] i [[Musicologia|musicòleg]] [[Guerino Mazzola]] ha utilitzat la teoria de [[Teoria de categories|categories]] per desenvolupar una teoria musical, que inclou l'ús de la [[topologia]] com a base del [[ritme]] i [[Motiu musical|motius]], així com la [[geometria diferencial]] per a explicar el fraseig musical, el [[tempo]], i l'entonació.<ref>{{citar ref|títol=The Topos of Music: Geometric Logic of Concepts, Theory, and Performance}}</ref>

== Músics que també van ser o són matemàtics ==
* [[Albert Einstein]] – Pianista i violinista excel·lent.
* [[Art Garfunkel]] ([[Simon and Garfunkel|Simon & Garfunkel]]) – Màster en Educació Matemàtica, Universitat de Colúmbia.
* [[Brian May]] ([[Queen]]) – BSc (Hons) en Matemàtiques i Física, [[Philosophiæ doctor|PhD]] en Astrofísica, tots dos per l'[[Imperial College London|Imperial College de Londres]].
* [[Caribou (músic)|Dan Snaith]] – Doctorat en Matemàtiques, [[Imperial College London|Imperial College de Londres]].
* [[Delia Derbyshire]] – [[Bachelor of Arts|Llicenciada]] en matemàtiques i música per [[Universitat de Cambridge|Cambridge]].
* [[Jonny Buckland]] ([[Coldplay]]) – Astronomia i matemàtiques a la [[University College de Londres]].
* Kit Armstrong – Llicenciat en música i Màster en matemàtiques.
* [[Manjul Bhargava]] – Toca el [[tabla]] i va guanyar la [[medalla Fields]] el 2014.
* Phil Alvin (The Blasters) – Matemàtiques, Universitat de Califòrnia, Los Angeles
* [[Philip Glass]] – Matemàtiques i filosofia a la [[Universitat de Chicago]].
* Tom Lehrer – Llicenciat en matemàtiques per la [[Universitat Harvard]].
* [[William Herschel]] – Astrònom i tocava l'oboè, el violí, el clavicèmbal i l'orgue.
* Jerome Hines – Cinc articles publicats a ''Mathematics Magazine'' 1951-6.
* [[Donald Knuth]] – Organista i compositor.

== Vegeu també ==
* [[El joc de les granisses]]
* [[Freqüències del piano]]
* [[Guitarra de tres ponts]]
* [[Interval musical]]
* [[Matemàtiques i art]]
* [[Ritme]]
* [[Temperament igual]]

== Referències ==
{{Referències}}

* {{wikicite|ref={{harvid|Dahlhaus|1990}}|reference=Dahlhaus, Carl. 1990. ''Wagners Konzeption des musikalischen Dramas''. Deutscher Taschenbuch Verlag. Kassel: Bärenreiter. {{ISBN|9783423045384}}; {{ISBN|9783761845387}}.}}
* [[:en:Ivor_Grattan-Guinness|Ivor Grattan-Guinness]] (1995) ''Mozart 18, Beethoven 32: Hidden shadows of integers in classical music'', pàgines 29-47 en ''History of Mathematics: States of the Art'', [[:en:Joseph_W._Dauben|Joseph W. Dauben]], Menso Folkerts, [[:en:Eberhard_Knobloch|Eberhard Knobloch]] i [[Hans Wussing]], editors: [[:en:Academic_Press|Academic Press]] {{ISBN|0-12-204055-4}}

== Enllaços externs ==
* [[arxiv:1912.12877|''Teoria de la música axiomàtica'' per SM Nemati]]
* [http://www-personal.umd.umich.edu/~tmfiore/1/musictotal.pdf ''Música i matemàtiques'' de Thomas E. Fiore]
* [https://web.archive.org/web/20070513102544/http://mathdl.maa.org/convergence/1/?pa=content&sa=viewDocument&nodeId=1313&bodyId=1470 Nicolaus Mercator utilitza la teoria de la ràtio en la música] a la [http://mathdl.maa.org/convergence/1/ convergència]


[[Categoria:Música]]
[[Categoria:Matemàtiques]]