Mostra la font per a Sistema solar

{{Vegeu lliure|Aquest article tracta sobre el Sol i el seu sistema planetari. Per a altres sistemes, vegeu ''[[Sistema planetari]]'' i ''[[Sistema estel·lar]]''.}}
{{Infotaula sistema planetari
| title = Sistema solar
| image = [[Fitxer:Solar System true color.jpg|frameless|upright=2]]
| caption = Planetes i planetes nans del sistema solar amb mides a escala, però amb distàncies reduïdes
| age = 4.568 milions d'anys
| location = [[Núvol interestel·lar local]], [[Bombolla local]], [[Braç d'Orió]], [[Via Làctia]]
| system_mass = 1,0014 [[massa solar|masses solars]]
| neareststar = [[Pròxima del Centaure]] (4,22 [[anys llum]]), sistema d'[[Alfa del Centaure]] (4,37 anys llum)
| nearestplanetary = Sistema d'Alfa del Centaure (4,37 anys llum)
| semimajoraxis = 30,10 [[unitat astronòmica|ua]] (4.503 milions de km)
| Kuiper_cliff = 50 [[unitat astronòmica|ua]]
| stars = 1 <br />[[Sol]]
| noknown_stars = yes
| planets = 8 <br />[[Mercuri (planeta)|Mercuri]], [[Venus (planeta)|Venus]], [[Terra]], [[Mart (planeta)|Mart]], [[Júpiter (planeta)|Júpiter]], [[Saturn (planeta)|Saturn]], [[Urà (planeta)|Urà]], [[Neptú (planeta)|Neptú]]
| outerplanetname = [[Neptú (planeta)|Neptú]]
| noknown_planets = yes
| dwarfplanets = Possiblement diversos centenars.<ref group=web>{{ref-web| url= http://www.mikebrownsplanets.com/2011/08/free-dwarf-planets.html |autor= [[Michael E. Brown|Mike Brown]] |títol=Free the dwarf planets! |data= 23-8-2011 |obra="Mike Brown's Planets (autopublicat)"|llengua= anglès}}</ref><br />5 ([[Ceres (planeta nan)|Ceres]], [[(134340) Plutó|Plutó]], [[Haumea (planeta nan)|Haumea]], [[(136472) Makemake|Makemake]] i [[Eris (planeta nan)|Eris]]) actualment són reconeguts per la UAI
| satellites = 575 (185 de planetes<ref name=planetarymoons group="web">{{ref-web|url= http://www.dtm.ciw.edu/users/sheppard/satellites/ |títol=The Giant Planet Satellite and Moon Page|autor=Sheppard, Scott S.| editor=Departament of Terrestrial Magnetism at Carniege Institution for science| consulta=23 juliol 2013|llengua=anglès}}</ref> i 390 de planetes menors<ref name=MPMJohnston group="web">{{ref-web|data=2013-12-06
 |títol=Asteroids with Satellites
 | editor=Johnston's Archive
 |autor=Wm. Robert Johnston
 | url= http://www.johnstonsarchive.net/astro/asteroidmoons.html
 | consulta=12 desembre 2013|llengua= anglès}}</ref>)
| minorplanets = 796.354 (fins al 25-09-2020)<ref group="web" name="JPLbodies">{{ref-web|títol=How Many Solar System Bodies
 | editor=NASA/JPL Solar System Dynamics
|url= http://ssd.jpl.nasa.gov/?body_count
 | consulta=12 desembre 2013|llengua= anglès}}</ref>
| comets = 4.143 (fins al 25-09-2020)<ref group="web" name="JPLbodies"/>
| roundsat = 19 {{smaller|(5-6 possiblement en [[equilibri hidroestàtic]])}}
| roundsatlink = Llista dels objectes gravitacionalment arrodonits del sistema solar
| inclination = 60,19 ° (eclíptica) <!-- Si algú pot trobar un valor citat per la inclinació del pla invariable del sistema solar respecte al pla galàctic, a continuació, substituïu aquest valor -->
| galacticcenter = 27.000 ± 1.000 anys llum
| orbitalspeed = 220 km/s
| orbitalperiod = 225-250 [[milions d'anys|Ma]]
| spectral = [[Nana groga|G2V]]
| frostline = ≈ 5 [[unitat astronòmica|ua]]<ref name="Mumma">{{ref-publicació|publicació=Advances in Space Research |article=Remote infrared observations of parent volatiles in comets: A window on the early solar system |doi=10.1016/S0273-1177(03)00578-7|volum=31|exemplar=12|data= juny 2003| consulta=25 setembre 2019|llengua= anglès| issn = 0273-1177}}</ref>
| heliopause = ≈ 120 [[unitat astronòmica|ua]]
| hillsphere = ≈ 1-2 anys llum
}}
El '''sistema solar''' és el [[sistema planetari]] que es compon del [[Sol]] i els objectes que orbiten al seu voltant de manera directa o indirecta.<ref name="Indirecta" group="nota">Els [[satèl·lits naturals]] dels [[planetes del sistema solar|planetes]] són un exemple d'objectes que orbiten indirectament al voltant del Sol.</ref> Els objectes més grossos que orbiten directament al voltant del Sol són els [[planetes del sistema solar|vuit planetes]],<ref group=nota>Altres cossos van ser considerats planetes en el passat, incloent-hi [[(134340) Plutó|Plutó]] des del seu descobriment el 1930 fins al 2006. Per a més informació, vegeu ''[[Planeta#Classificacions anteriors|Classificacions anteriors]]''.</ref> mentre que la resta són objectes més petits, els [[planetes nans]] i [[cos menor del sistema solar|objectes menors del sistema solar]]. Dos dels objectes que giren indirectament al voltant del Sol ([[satèl·lits naturals]]) són més grossos que el planeta més petit, [[Mercuri (planeta)|Mercuri]].<ref name="Mercuri" group="nota">Els dos satèl·lits naturals més grossos que Mercuri són [[Ganimedes (satèl·lit)|Ganimedes]], satèl·lit de [[Júpiter (planeta)|Júpiter]], i [[Tità (satèl·lit)|Tità]], satèl·lit de [[Saturn (planeta)|Saturn]]. Tot i que són més grossos que Mercuri, cap dels dos no arriba a la meitat de la seva massa. Finalment, el radi de [[Cal·listo (satèl·lit)|Cal·listo]] és més d'un 98% del de Mercuri.</ref>

El sistema solar [[formació i evolució del sistema solar|es formà fa 4.600 milions d'anys]] a partir del col·lapse gravitatori d'un [[núvol molecular]] interestel·lar gegant. La immensa majoria de la seva [[massa]] es troba en el Sol, mentre que la major part de la resta correspon a [[Júpiter (planeta)|Júpiter]]. Els quatre planetes interiors, Mercuri, [[Venus (planeta)|Venus]], [[Terra]] i [[Mart (planeta)|Mart]], són [[planetes tel·lúrics]], és a dir, planetes més petits que es componen sobretot de roca i metall. Els quatre planetes exteriors són [[gegants gasosos]] i tenen una massa considerablement superior a la dels planetes tel·lúrics. Els dos més grossos, [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] i [[Saturn (planeta)|Saturn]], es componen principalment d'[[hidrogen]] i [[heli]], mentre que els dos planetes situats més lluny del Sol, [[Urà (planeta)|Urà]] i [[Neptú (planeta)|Neptú]], es componen en gran part de [[volàtils]], és a dir, substàncies amb un punt de fusió alt en comparació amb l'hidrogen i l'heli, com ara [[aigua]], [[amoníac]] i [[metà]]. Tots els planetes segueixen òrbites gairebé circulars situades dins d'un disc gairebé pla que es coneix com a «[[eclíptica]]».

El sistema solar també conté [[cos menor del sistema solar|objectes més petits]].<ref group=nota name=footnoteB /> El [[cinturó d'asteroides]], que es troba entre Mart i Júpiter, majoritàriament conté objectes compostos de roca i metall, com els planetes terrestres. Més enllà de l'òrbita de Neptú, hi ha el [[cinturó de Kuiper]] i el [[disc dispers]], vinculats a poblacions d'[[objectes transneptunians]] compostos principalment de gel. Dins d'aquestes poblacions hi ha entre desenes i més de 10.000 objectes que podrien [[equilibri hidroestàtic|ser prou grossos per haver estat arrodonits per la seva pròpia gravetat]].<ref name=Stern2012 group="web">"Today we know of more than a dozen dwarf planets in the solar system".[http://pluto.jhuapl.edu/overview/piPerspective.php?page=piPerspective_08_24_2012 The PI's Perspective] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20141113225430/http://pluto.jhuapl.edu/overview/piPerspective.php?page=piPerspective_08_24_2012 |date=2014-11-13 }}</ref> Aquests objectes es denominen [[planetes nans]]. Entre els planetes nans identificats s'inclouen l'asteroide [[Ceres (planeta nan)|Ceres]] i els objectes transneptunians [[(134340) Plutó|Plutó]] i [[Eris (planeta nan)|Eris]].<ref group=nota name=footnoteB /> A més d'aquestes dues regions, existeixen altres poblacions de petits cossos, incloent-hi [[Cometa|cometes]], [[Centaure (planeta menor)|centaures]] i la [[pols interplanetària]], que viatgen lliurement entre les regions. Sis dels planetes, almenys tres dels planetes nans i molts dels cossos més petits tenen [[satèl·lits naturals]].{{#tag:ref|D'acord amb les [[redefinició de «planeta» de 2006|definicions de la UAI]], els objectes que orbiten al voltant del Sol es classifiquen en tres categories seguint criteris físics i dinàmics: «planetes», «planetes nans» i «cossos menors del sistema solar».

* Un [[planeta]] és tot aquell objecte que gira al voltant del Sol, té prou [[massa]] perquè la seva [[gravetat]] superi les forces associades a un sòlid rígid i li doni una forma [[esfèrica]], i ha [[Dominància orbital|netejat el seu veïnatge immediat]] d'objectes més petits. Basant-se en aquesta definició, el sistema solar conté vuit planetes: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Plutó, en canvi, no compleix aquests requisits, car no ha netejat el seu veïnatge d'objectes del [[cinturó de Kuiper]].<ref group="web" name=FinalResolution>{{ref-web|títol=The Final IAU Resolution on the definition of "planet" ready for voting |editor=[[Unió Astronòmica Internacional]] |data=24 agost 2006|url=http://www.iau.org/iau0602.423.0.html |consulta=2 març 2007 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090107044134/http://www.iau.org/iau0602.423.0.html |arxiudata=2009-01-07 }}</ref>
* Un [[planeta nan]] és tot aquell objecte que gira al voltant del Sol i té prou massa perquè la seva gravetat li doni una forma gairebé esfèrica, però no ha netejat el seu veïnatge immediat de [[planetesimals]] ni és un [[satèl·lit natural|satèl·lit]].<ref group="web" name=FinalResolution/> La UAI en reconeix cinc: [[Ceres (planeta nan)|Ceres]], [[Plutó (planeta nan)|Plutó]], [[Haumea (planeta nan)|Haumea]], [[Makemake]] i [[Eris (planeta nan)|Eris]].<ref name=LAAS>{{ref-web|títol=El Sistema Solar|editor=[[Agrupació Astronòmica de Sabadell]]|consulta=7 juny 2021|url=https://astrosabadell.org/ca/oferta-educativa/178-sessions-escolars/1979-material-didactic-ss}}</ref> Altres objectes generalment considerats planetes nans són [[(225088) Gonggong|Gonggong]], [[90377 Sedna|Sedna]], [[(90482) Orc|Orc]], i [[50000 Quaoar|Quaoar]]. Els planetes nans que orbiten a la regió transneptuniana es poden anomenar «[[plutoides]]»,<ref name=IAU0804>{{ref-web|data=11 juny 2008|títol=Plutoid chosen as name for Solar System objects like Pluto|editor=Unió Astronòmica Internacional|url= http://www.iau.org/public_press/news/release/iau0804|consulta= 11 juny 2008|llengua=anglès|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20080613121232/http://www.iau.org/public_press/news/release/iau0804/|arxiudata=2008-06-13}}</ref> tot i que és un terme força rar.
* La resta dels objectes que giren al voltant del Sol són [[cossos menors del sistema solar]].<ref name=LDF>{{ref-web|autor=[[Universitat Politècnica de Catalunya]]; [[TERMCAT]]; [[Enciclopèdia Catalana]]|títol=cos menor del sistema solar|obra=Diccionari de física|data=2019|consulta=18 setembre 2022|edició=2a edició|url=https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/149/fitxa/Mjg5NDk2MQ%3D%3D}}</ref>| name=footnoteB|group=nota}}<ref group=nota>Vegeu ''[[Llista de satèl·lits naturals]]'' per a una llista completa dels satèl·lits naturals dels vuit planetes i els cinc primers planetes nans.</ref> Els planetes gegants i alguns cossos més petits estan envoltats d'[[anells planetaris]] compostos de [[glaç]], pols i, de vegades, [[satèl·lits menors]].

El [[vent solar]], un flux de [[partícules carregades]] que emana del Sol, forma l'[[heliosfera]], una regió semblant a una bombolla. L'[[heliopausa]], el límit en el qual la densitat d'energia del vent solar és igual a la del [[medi interestel·lar]], arriba fins a la vora del disc dispers. El [[núvol d'Oort]], d'on es creu que provenen els [[cometes de període llarg]], podria existir a una distància aproximadament mil vegades superior a la del límit de l'heliosfera, als confins del sistema solar. Aquest últim forma part del [[Núvol Interestel·lar Local]], que alhora pertany a la [[Bombolla Local]], una regió del [[Braç d'Orió]] de la [[Via Làctia]], i gira al voltant del [[centre galàctic]] a una distància de 27.000 [[anys llum]]. L'estel més proper al sistema solar (tret del mateix Sol) és [[Pròxima del Centaure]], situat a 4,24 anys llum.

== Formació i evolució ==
[[Fitxer:Protoplanetary disk.jpg|miniatura|L'origen de la [[Terra]] i altres cossos del sistema solar rau en un [[disc protoplanetari]].]]
{{article principal|Formació i evolució del sistema solar}}

=== Passat ===
L'origen del sistema solar es remunta a fa com a mínim 4.568 milions d'anys,<ref name="4.568" group="nota">Aquesta xifra es basa en les [[inclusió (mineralogia)|inclusions]] més antigues que hom ha trobat fins ara en [[meteorits]], que daten de fa 4.586,2 + 0,2 / – 0,4 milions d'anys, i es presumeix que correspon a la formació del primer material sòlid durant el col·lapse de la nebulosa.</ref> quan part d'un [[núvol molecular]] de grans dimensions sofrí un col·lapse gravitatori. La nebulosa, que devia tenir unes 100 [[unitat astronòmica|ua]] de diàmetre, va ser pertorbada per alguna cosa, potser l'explosió d'una [[supernova]] no gaire llunyana i va començar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la [[galàxia]], estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el [[disc d'acreció]], perpendicular al seu [[període de rotació|eix de rotació]]. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada [[protoestel]]. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el [[ferro]] i el [[níquel]], i després roques com el [[silici]], i a la part més exterior, gel d'[[aigua]], d'[[amoníac]] i de [[metà]]. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant [[planetesimal]]s. Amb el temps, els planetesimals van anar col·lidint entre si, formant cossos més grans, els planetes. Els planetes més grossos van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses [[atmosfera d'un cos celeste|atmosferes]] com la de [[Júpiter (planeta)|Júpiter]]. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou per a donar lloc a reaccions termonuclears de [[fusió nuclear|fusió]], generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.

=== Futur ===
El sistema solar romandrà més o menys com el coneixem avui en dia fins que l'hidrogen en el nucli del Sol s'hagi convertit enterament en heli, el que passarà més o menys d'aquí 5.400 milions d'anys des d'ara. Això marcarà el final de la seqüència principal de la vida del Sol. En aquest moment, el nucli del Sol es col·lapsarà, i la sortida d'energia serà molt més gran que en l'actualitat. Les capes exteriors del Sol s'expandiran a unes 260 vegades el seu diàmetre actual, i el Sol es convertirà en una [[gegant vermella]]. A causa del seu gran augment de superfície, la superfície del Sol serà considerablement més freda (2.600 K en el seu moment més fresc) del que és en la seqüència principal.<ref>{{ref-publicació|autor=K. P. Schroder, Robert Cannon Smith|títol=Distant future of the Sun and Earth revisited|publicació= [[Monthly Notices of the Royal Astronomical Society]] |volum=386|exemplar=1 |pàgines=155–163 |any=2008 |doi=10.1111/j.1365-2966.2008.13022.x |bibcode=2008MNRAS.386..155S|llengua= anglès}}</ref> S'espera que l'expansió del Sol vaporitzi Mercuri i Venus i faci inhabitable la Terra i la [[zona habitable]] es mouria més enllà de l'òrbita de Mart. Amb el temps, el nucli serà prou calent per a la fusió de l'heli, el Sol cremarà heli per una fracció del temps equivalent a la que haurà durat la combustió d'hidrogen en el nucli. El Sol no és prou massiu per iniciar la fusió d'elements més pesants, i les reaccions nuclears en el nucli disminuiran. Les seves capes exteriors es mouran cap a l'espai, deixant una [[nana blanca]], un objecte extraordinàriament dens, la meitat de la massa original del sol, però només la mida de la Terra.<ref group="web">{{ref-web|autor=Pogge, Richard W.|any=1997|url=http://www.astronomy.ohio-state.edu/~pogge/Lectures/vistas97.html|títol=The Once & Future Sun|format=notes de lectura|obra=[http://www-astronomy.mps.ohio-state.edu/Vistas/ New Vistas in Astronomy]|consulta=7 desembre 2005|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20050527094435/http://www-astronomy.mps.ohio-state.edu/Vistas/|arxiudata=27 de maig 2005|deadurl=yes|llengua=anglès}}</ref> Les capes externes expulsades formaran el que es coneix com una [[nebulosa planetària]], retornant alguna cosa del material que forma el va formar el sol-però ara enriquida amb [[metal·licitat|elements pesants]] com el carboni—al medi interestel·lar.

== Composició i estructura ==
[[Fitxer:Oort cloud Sedna orbit-ca.svg|miniatura|upright=1.8|esquerra|Aquestes imatges que il·lustren l'òrbita de [[(90377) Sedna|Sedna]], donen una bona idea de '''l'estructura del sistema solar'''. En el sentit de les agulles del rellotge començant a dalt a l'esquerra: el sistema solar interior, els planetes exteriors i el [[cinturó de Kuiper]], l'òrbita de Sedna i el [[núvol d'Oort]].]]

El component principal del sistema solar és el sol, una [[nana groga]] que conté el 99,86% de la massa coneguda del sistema i domina gravitatòriament.<ref>{{ref-publicació|autor=M Woolfson |títol=The origin and evolution of the solar system |doi= 10.1046/j.1468-4004.2000.00012.x |any=2000 |publicació= [[Astronomy & Geophysics]] |volum=41 |exemplar=1 |pàgines=1.12|llengua= anglès}}</ref> Els quatre cossos més grossos en òrbita al voltant del Sol, els [[Gegant gasós|gegants de gas]], que componen el 99% de la massa restant, amb Júpiter i Saturn junts comprenent més del 90%.{{#tag:ref|La massa del sistema solar excloent el sol, Júpiter i Saturn pot ser determinada sumant totes les masses calculades dels objectes més grossos i utilitzant càlculs aproximats per a les masses del núvol d'Oort (estimat en aproximadament 3 vegades la massa terrestre),<ref>{{cite arXiv|title=Origin and dynamical evolution of comets and their reservoirs|author=Alessandro Morbidelli|year=2005|eprint=astro-ph/0512256|class=astro-ph|language=anglès}}</ref> el cinturó de Kuiper (estimat en aproximadament 0,1 masses terrestres)<ref group="web" name="Delsanti-Beyond_The_Planets"/> i el cinturó d'asteroides (estimat en 0,0005 masses terrestres)<ref name="Krasinsky2002"/> per a un total, arrodonit en positiu, de ~ 37 masses terrestres, o el 8,1% de la massa en òrbita al voltant del Sol. Amb les masses combinades d'Urà i Neptú (~31 masses terrestres) restades, queden ~ 6 masses terrestres de material que comprèn l'1,3% del total.| name=footnoteD|group=nota}}

Els objectes més grossos en òrbita al voltant del Sol queden prop del pla de l'òrbita de la Terra, conegut com a [[eclíptic]]. Els planetes són molt propers a l'eclíptica, mentre que els cometes i els objectes del [[cinturó de Kuiper]] romanen sovint en angles significativament majors.<ref name="Levison2003">{{ref-publicació|cognom= Levison |nom= H. F.|enllaçautor= Harold F. Levison |coautors= Morbidelli, A.
 |títol= The formation of the Kuiper belt by the outward transport of bodies during Neptune's migration
|publicació= [[Nature (revista)|Nature]]
 |volum= 426 |pàgines= 419–421
|data= 27-11-2003 
 | url = http://www.nature.com/nature/journal/v426/n6965/abs/nature02120.html
 | doi = 10.1038/nature02120 | pmid = 14647375
 | consulta= 26 maig 2012
 |exemplar= 6965
 |llengua= anglès}}</ref><ref>{{ref-publicació|títol=From the Kuiper Belt to Jupiter-Family Comets: The Spatial Distribution of Ecliptic Comets|autor=Harold F. Levison, Martin J Duncan|publicació= [[Icarus (revista)|Icarus]] |any=1997|pàgines=13–32|doi=10.1006/icar.1996.5637 |exemplar=1|volum=127|bibcode=1997Icar..127...13L|llengua= anglès}}</ref> Tots els planetes i la majoria dels altres objectes que orbiten el Sol en la mateixa direcció que el Sol gira (cap a l'esquerra, segons es veu des de molt lluny per sobre del pol nord de la Terra).<ref group="web">{{ref-web|cognom= Grossman |nom= Lisa |títol= Planet found orbiting its star backwards for first time | editor= NewScientist |data= 13-08-2009 | url = http://www.newscientist.com/article/dn17603-planet-found-orbiting-its-star-backwards-for-first-time.html | consulta= 10 octubre 2009|llengua= anglès}}</ref> Hi ha [[Moviment retrògrad|excepcions]], com el [[cometa de Halley]].

L'estructura general de les regions destacades del sistema solar consisteix en el sol, quatre planetes interiors relativament més petits envoltats d'un cinturó d'asteroides rocosos i quatre gegants de gas envoltats pels objectes congelats del cinturó de Kuiper. Els astrònoms a vegades divideixen de manera informal aquesta estructura en regions diferents. El sistema solar interior inclou quatre planetes terrestres i el cinturó d'asteroides. El sistema solar exterior es troba més enllà dels asteroides, on s'inclou quatre gegants de gas.<ref group="web">{{ref-web|títol=An Overview of the Solar System |autor=nineplanets.org|url= http://www.nineplanets.org/overview.html | consulta=15 febrer 2007|llengua= anglès}}</ref> Des del descobriment del cinturó de Kuiper, les parts més externes del sistema solar es consideren una regió diferent que consisteix en els objectes més enllà de Neptú.<ref group="web">{{ref-web|títol=New Horizons Set to Launch on 9-Year Voyage to Pluto and the Kuiper Belt |autor=Amir Alexander |obra=The Planetary Society |any=2006|url=http://www.planetary.org/news/2006/0116_New_Horizons_Set_to_Launch_on_9_Year.html |consulta= 08 novembre 2006 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20060222080327/http://www.planetary.org/news/2006/0116_New_Horizons_Set_to_Launch_on_9_Year.html |arxiudata=22 de febrer 2006 |llengua=anglès}}</ref>

La majoria dels planetes en el sistema solar posseeixen sistemes secundaris propis, amb altres objectes planetaris situats a les seves òrbites anomenats [[satèl·lits naturals]] (dos dels quals són més grossos que el planeta [[Mercuri (planeta)|Mercuri]]), i, en el cas dels quatre [[gegants de gas]], per [[anells planetaris]], bandes primes de partícules diminutes que orbiten a l'uníson. La majoria dels satèl·lits naturals més grossos es troben en [[rotació síncrona]], amb una cara mirant cap al seu cos pare.

Les [[Lleis de Kepler|lleis del moviment planetari de Kepler]] descriuen les òrbites dels objectes sobre la influència del Sol. D'acord amb les lleis de Kepler, cada objecte viatja al llarg d'una [[el·lipse]] amb el Sol en un [[Focus (geometria)|focus]]. Els objectes més propers al Sol (amb [[Semieix major|semieixos majors]] més petits) viatgen més ràpidament perquè estan més afectats per la gravetat del Sol. En una òrbita el·líptica, la distància d'un cos del Sol varia en el transcurs del seu any. La màxima aproximació d'un cos al Sol s'anomena ''[[periheli]]'', mentre que el seu punt més distant del Sol s'anomena ''[[afeli]]''. Les òrbites dels planetes són gairebé circulars, però molts cometes, asteroides, i objectes del cinturó de Kuiper segueixen òrbites altament el·líptiques. Les posicions dels cossos en el sistema solar poden ser predites utilitzant [[Model numèric del sistema solar|models numèrics]].

{{imatge múltiple|alineació= right
|direcció= horizontal
|amplada= 197
|imatge1= Ecliptic plane 3d view.gif
| alt1 = 
|imatge2= Solarsystem3DJupiter.gif
| alt2 = 
|peu= El sistema solar mostrant el pla orbital de la Terra al voltant del Sol en 3D. Mercuri, Venus, la Terra, i Mart apareixen en ambdós panells; el panell dret també mostra Júpiter fent una revolució completa amb Saturn i Urà fent-ne menys d'una de completa.
}}
Tot i que el Sol domina el sistema per la massa, només representa al voltant del 2% del [[moment angular]]<ref name="Marochnik1995">{{cite conference | isbn=0-937707-93-7 | author = Marochnik, L.; Mukhin, L. | title = Is Solar System Evolution Cometary Dominated? | booktitle = Progress in the Search for Extraterrestrial Life | year = 1995| series = Astronomical Society of the Pacific Conference Series | volume = 74 | editor= Shostak, G. S. | pages = 83 | url = http://adsabs.harvard.edu/abs/1995ASPC...74...83M|language=anglès}}</ref> a causa de la rotació diferencial dins del Sol gasós.<ref>{{ref-publicació|doi=10.1088/2041-8205/731/2/L42| consulta=25 setembre 2019|publicació=The Astrophysical Journal Letters |article=SOLAR MODELS WITH REVISED ABUNDANCE |data= Abril 2011|llengua= anglès}}</ref> Els planetes, dominats per Júpiter, compte amb la major part de la resta del moment angular a causa de la combinació de la seva massa, òrbita, i distància del sol, amb una contribució significativa, possiblement a partir dels cometes.<ref name="Marochnik1995"/>

El Sol, que comprèn de gairebé tota la matèria del sistema solar, es compon d'hidrogen i heli en un 98%.<ref group="web">
{{ref-web|títol=The Sun's Vital Statistics
|url= http://solar-center.stanford.edu/vitalstats.html
 | editor=Stanford Solar Center
 | consulta=29 juliol 2008
 |llengua=en
}}, citant {{ref-llibre|cognom=Eddy |nom=J.
 |títol=A New Sun: The Solar Results From Skylab
|url= http://history.nasa.gov/SP-402/contents.htm
 | editorial= [[NASA]]
 |any=1979
 |pàgina=37
 |id=NASA SP-402
 |llengua=en
}}</ref> [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] i [[Saturn (planeta)|Saturn]], que comprenen gairebé tota la matèria restant, posseeixen atmosferes compostes d'aproximadament el 99% d'aquests elements.<ref group="web">{{ref-web|url = http://nssdc.gsfc.nasa.gov/planetary/factsheet/saturnfact.html
|títol= Saturn Fact Sheet
| editor= NASA
|cognom= Williams
|nom= Dr. David R.
| consulta= 31 juliol 2007
|data= 7-09-2006
|llengua= anglès}}</ref><ref group="web">{{ref-web|url = http://nssdc.gsfc.nasa.gov/planetary/factsheet/jupiterfact.html|títol= Jupiter Fact Sheet| editor= NASA|cognom= Williams|nom= Dr. David R.| consulta= 08 agost 2007|data= 16-11-2004|llengua= anglès}}</ref> Hi ha un gradient de composició en el sistema solar, creat per la calor i la [[pressió de radiació]] del sol; on els objectes més prop del Sol, que estan més afectats per aquestes característiques, es componen d'elements amb punts de fusió alts. Els objectes més llunyans del Sol es componen en gran part dels materials amb punts de fusió més baixos.<ref>{{ref-llibre|títol= Encyclopedia of the solar system|autor=Paul Robert Weissman, Torrence V. Johnson|any=2007|pàgina=615|isbn=0-12-088589-1| editorial=Academic Press|llengua= anglès}}</ref> El límit en el sistema solar més enllà en el qual les substàncies volàtils podrien condensar-se es coneix com a [[línia de congelament]], i es troba a 5 ua del sol aproximadament.<ref name="Mumma"/>

Els objectes del sistema solar interior estan composts majoritàriament de roques,<ref name="Podolak Weizman et al. 1995">{{ref-publicació|doi=10.1016/0032-0633(95)00061-5| consulta=25 setembre 2019 |publicació=Planetary and Space Science|article=Comparative models of Uranus and Neptune|data=Desembre 1995|llengua= anglès}}</ref> el nom col·lectiu per als compostos amb punts de fusió més alts, com els [[silicats]], ferro o níquel, que es va mantenir ferms sota gairebé totes les condicions en la [[nebulosa protoplanetària]].<ref name="Podolak Podolak et al. 2000">{{ref-publicació|doi=10.1016/S0032-0633(99)00088-4 |consulta=25 setembre 2019 |publicació=Planetary and Space Science |article=Further investigations of random models of Uranus and Neptune |data= Febrer del 2000|llengua= anglès}}</ref> Júpiter i Saturn es componen principalment de gasos, el terme astronòmic per materials amb molt baix punt de fusió i una alta [[pressió de vapor]] com l'[[hidrogen molecular]], [[heli]], i [[neó]], que sempre estaven en la fase gasosa de la nebulosa.<ref name="Podolak Podolak et al. 2000"/> Els elements congeladors, com l'[[aigua]], [[metà]], [[amoníac]], [[àcid sulfhídric]] i [[diòxid de carboni]],<ref name="Podolak Weizman et al. 1995"/> tenen punts de fusió de fins a uns pocs centenars de kèlvins.<ref name="Podolak Podolak et al. 2000"/> Es poden trobar com congelats, líquids o gasos en diversos llocs en el sistema solar, mentre que a la nebulosa estaven en la fase sòlida o gasosa.<ref name="Podolak Podolak et al. 2000"/> Les substàncies congelades constitueixen la majoria dels satèl·lits dels planetes gegants, així com la majoria d'Urà i Neptú (els anomenats «[[Gegant gasós|gegants glaçats]]») i els nombrosos petits objectes que es troben més enllà de l'òrbita de Neptú.<ref name="Podolak Weizman et al. 1995"/><ref name=zeilik>{{ref-llibre|pàgina=240 |autor=Michael Zellik|títol=Astronomy: The Evolving Universe |edició=9a ed.|any=2002 | editorial= [[Cambridge University Press]] | isbn=0-521-80090-0 | oclc=223304585 46685453|llengua= anglès}}</ref> Tots ells, gasosos i congelats són denominats ''[[volàtils]]''.<ref name=Placxo>{{ref-llibre|cognom=Placxo|nom=Kevin W.|coautors=Gross, Michael|títol=Astrobiology: a brief introduction|any=2006| editorial= [[JHU Press]] |pàgina=66|isbn=978-0-8018-8367-5|url= http://books.google.cat/?id=2JuGDL144BEC&pg=PA66&dq=inventory+volatiles+hydrogen&q=inventory%20volatiles%20hydrogen|llengua= anglès}}</ref>

=== Cossos ===
{{vegeu també|Cronologia del descobriment dels planetes del sistema solar i dels seus satèl·lits naturals}}
{|class=wikitable align=left
|+ '''Dades dels principals cossos del sistema solar'''
|-----
! style="background:#efefef;" align=center|Nom
! style="background:#efefef;" align=center|[[Diàmetre]] ([[km]])
! style="background:#efefef;" align=center|[[Massa]] (Terra=1)
! style="background:#efefef;" align=center|Distància al Sol ([[unitat astronòmica|ua]])
! style="background:#efefef;" align=center|[[Període orbital]]
! style="background:#efefef;" align=center|Núm. de [[satèl·lit natural|satèl·lits]]
! style="background:#efefef;" align=center|Descobridor(s)
! style="background:#efefef;" align=center|Any
|-----
| [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] ||4.879|| 0,055 ||0,39 ||88 dies ||0||- || a l'[[Edat antiga|antiguitat]]
|-----
| [[Venus (planeta)|Venus]] || 12.104|| 0,816|| 0,72 ||224,7 dies||0||- ||a l'antiguitat
|-----
| [[Terra]] ||12.756 || 1||1,00 ||365,25 dies||1 ||- ||-
|-----
| [[Mart (planeta)|Mart]] || 6.794||0,108 ||1,52 ||687 dies||2 ||- ||a l'antiguitat
|-----
| [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] ||142.984 ||318 ||5,20 ||11,86 anys||92 ||- ||a l'antiguitat
|-----
| [[Saturn (planeta)|Saturn]] ||120.536 ||95 || 9,54 || 29,42 anys||[[Satèl·lits de Saturn|83]] || -||a l'antiguitat
|-----
| [[Urà (planeta)|Urà]] ||51.118 || 14,5|| 19,18 ||83,75 anys ||[[Satèl·lits d'Urà|27]] || [[William Herschel]] ||[[1781]]
|-----
| [[Neptú (planeta)|Neptú]] || 49.528||17,1 || 30,06 ||163,72 anys|| 14||[[Urbain Le Verrier|Le Verrier]], [[John Couch Adams|Adams]] i [[Johann Gottfried Galle|Galle]] ||[[1846]]
|}
{{clear}}
En termes generals, el sistema solar està estructurat de la forma següent: al centre es troba el [[Sol]], una [[estrella (astronomia)|estrella]]. Al voltant del Sol giren els 8 cossos majors, anomenats [[planetes]], que són (ordenats del més proper al més llunyà al Sol): '''[[Mercuri (planeta)|Mercuri]]''', '''[[Venus (planeta)|Venus]]''', la '''[[Terra]]''', '''[[Mart (planeta)|Mart]]''', '''[[Júpiter (planeta)|Júpiter]]''', '''[[Saturn (planeta)|Saturn]]''', '''[[Urà (planeta)|Urà]]''' i '''[[Neptú (planeta)|Neptú]]'''; '''[[(134340) Plutó|Plutó]]''' des del 24 d'agost de 2006 ja no és considerat un planeta, sinó un planeta nan. També al voltant del Sol giren centenars de milers de cossos més petits que, segons la seva mida, composició i òrbita es classifiquen en [[planeta menor|planetes menors]] o planetoides, [[meteoroide]]s i [[cometa|cometes]]. Els planetes menors es divideixen en dos grups: els [[asteroides]] i els [[objecte transneptunià|objectes transneptunians]], encara que a vegades quan es parla d'asteroides es fa referència a tot el conjunt de planetes menors. Els podem trobar escampats per tot el sistema solar, però principalment es concentren en dues regions: el [[cinturó d'asteroides]] o cinturó principal, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter i el [[cinturó de Kuiper]], que es troba més enllà de l'òrbita de Neptú. Els [[meteoroide]]s són petites roques de menys de 50 metres de diàmetre que estan escampades per tot el sistema solar. Els [[cometa|cometes]] són enormes blocs de gel i roca amb òrbites molt excèntriques. Es creu que podria existir una regió molt allunyada del Sol anomenada [[núvol d'Oort]] que seria la font d'on provenen els cometes.

Al voltant dels planetes giren els [[satèl·lit natural|satèl·lits naturals]]. Cada planeta té un nombre diferent de satèl·lits. En total, se n'han descobert 229 i estan distribuïts així: a la Terra, [[Lluna|1 satèl·lit]]; a [[Mart (planeta)|Mart]], [[Satèl·lits de Mart|2 satèl·lits]]; a [[Júpiter (planeta)|Júpiter]], [[satèl·lits de Júpiter|92 satèl·lits]]; a [[Saturn (planeta)|Saturn]], [[Satèl·lits de Saturn|83 satèl·lits]]; a [[Urà (planeta)|Urà]], [[Satèl·lits d'Urà|27 satèl·lits]]; a [[Neptú (planeta)|Neptú]], [[Satèl·lits de Neptú|14 satèl·lits]]; a [[Plutó (planeta nan)|Plutó]], [[Satèl·lits de Plutó|5 satèl·lits]]; a [[(50000) Quaoar|Quaoar]], 1 satèl·lit; a [[Haumea]], [[Satèl·lits d'Haumea|2 satèl·lits]]; a [[Makemake (planeta nan)|Makemake]] a 1 satèl·lit; a [[Eris (planeta nan)|Eris]], 1 satèl·lit; i a [[(90482) Orc|Orc]], 1 satèl·lit. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi a causa del descobriment de nous satèl·lits. Alguns asteroides tenen els seus propis satèl·lits naturals que s'anomenen [[satèl·lit d'asteroide|satèl·lits asteroidals]].

=== Òrbites ===
Tots els cossos del sistema solar estan lligats al [[Sol]] a través de la [[força de la gravetat]] segons la [[llei de la gravitació universal]] de [[Isaac Newton|Newton]]. El mateix passa entre els [[satèl·lit natural|satèl·lits]] i els cossos als quals orbiten. La gravetat és una força atractiva la intensitat de la qual és més gran com més [[massa]] té un cos i s'afebleix a mesura que la distància entre els cossos augmenta. El Sol és, amb molta diferència, el cos amb més massa del sistema solar (un 99,86%), per això atrau a tots els altres cossos cap a ell. Al mateix temps, cada cos atrau el Sol cap a ell, però aquest efecte és tan petit que el podem ignorar. Aquesta força d'atracció provoca que els cossos «caiguin» cap al Sol, però com que al mateix temps es mouen a alta velocitat en direcció perpendicular a la força d'atracció, per la [[Lleis de Newton#Tercera llei - llei d'acció i reacció|3a llei de Newton]] apareix una força de reacció que s'equilibra amb la gravetat i permet als cossos mantenir-se en trajectòries més o menys estables anomenades [[òrbita|òrbites]].

Les òrbites dels cossos del sistema solar estan determinades per les [[lleis de Kepler]], descobertes per l'astrònom alemany [[Johannes Kepler]] entre el [[1609]] i el [[1618]]. Aquestes lleis en són tres i diuen el següent:

* '''1a Llei''': ''Els [[planetes]] descriuen òrbites el·líptiques, amb el [[Sol]] situat en un dels [[focus (geometria)|focus]].''

:El grau d'allargament d'una [[el·lipse]] es mesura amb l'[[excentricitat]], que val 0 si la corba és una [[circumferència]] i 1 si és una [[paràbola]]. Per a la majoria de planetes, l'excentricitat és menor que 0,1 i, per tant, les seves òrbites són pràcticament circulars. Dues excepcions són [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] amb 0,21 i [[(134340) Plutó|Plutó]] amb 0,25.

* '''2a Llei''': ''La línia que uneix un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals.''

:És a dir, el planeta es desplaça més ràpidament quan està a prop del Sol (al voltant del [[periheli]]) que quan n'està allunyat (al voltant de l'[[afeli]]). Això és així perquè la gravetat del Sol accelera el planeta quan s'acosta i el desaccelera quan s'allunya. Com que les òrbites dels planetes són quasi-circulars aquest efecte no es nota gaire. És molt més evident, però, en les òrbites dels [[cometa|cometes]], que tenen òrbites molt excèntriques.

* '''3a Llei''': ''El quadrat del [[període orbital]] d'un planeta és directament proporcional al cub del [[semieix major]] de la seva òrbita.''

:Quant menor és la distància mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva òrbita: Mercuri es mou més ràpid que Venus, Venus més ràpid que la Terra,... i així successivament fins a Plutó que tarda 248 anys en donar una volta al Sol.

[[Johannes Kepler|Kepler]] va enunciar aquestes lleis per a les òrbites dels planetes al voltant del Sol, però, de manera més general, són vàlides per a qualsevol cos que n'orbiti a un altre sempre que la [[massa]] del cos orbitant sigui negligible respecte a la massa del cos central. Això es compleix per als planetes respecte al Sol i per a la majoria de satèl·lits respecte als seus corresponents planetes. Una altra limitació d'aquestes lleis és que no funcionen bé en un sistema de més de dos cossos. Per exemple, en el cas del sistema [[Sol]]-[[Terra]]-[[Lluna]] l'aproximació no és gaire bona. Per a calcular l'òrbita de la Lluna, el mètode empíric inventat per [[Claudi Ptolemeu|Ptolemeu]] fa més de dos mil anys és més exacte que les lleis de Kepler. [[Isaac Newton]] va generalitzar les lleis de Kepler per als cossos amb una velocitat major que la [[velocitat d'escapament]] i que, per tant, no tindran una òrbita [[el·lipse|el·líptica]] sinó [[paràbola|parabòlica]] o [[hipèrbola|hiperbòlica]]. En aquests casos, la segona llei continua sent vàlida, però la tercera llei no és aplicable perquè, en ser òrbites obertes, el moviment no serà periòdic.

A més de seguir les lleis de Kepler, les [[òrbita|òrbites]] dels [[planetes]] del sistema solar es caracteritzen per trobar-se, aproximadament, en un mateix pla anomenat [[pla de l'eclíptica]]. El pla de l'eclíptica és el pla que conté l'òrbita de la Terra. El fet d'haver pres aquest pla com a pla de referència és per comoditat, en podríem haver escollit qualsevol altre. El fet important és que la [[inclinació|inclinació dels plans orbitals]] dels planetes és gairebé la mateixa per a tots ells. La principal excepció és [[(134340) Plutó|Plutó]], l'òrbita del qual està inclinada 17 ° respecte a l'eclíptica. Els [[cometa|cometes]] i molts dels [[objecte transneptunià|objectes transneptunians]] també tenen òrbites molt inclinades. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Plutó podria no ser un verdader planeta sinó un [[planetoide]]. Aquest aplatament dels plans de les òrbites és conseqüència del procés de formació del sistema solar: la rotació de la [[nebulosa solar]] va provocar el seu propi aplatament formant un disc perpendicular a l'[[moviment circular|eix de rotació]] del [[Sol]]. Els cossos amb òrbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procés de formació, abans que la nebulosa s'aplatés massa.

=== Distàncies i escales ===
{| border=1 cellspacing=0 cellpadding=2 style="text-align:right;" align=right
|+ '''Distància mitjana al [[Sol]]'''
|-----
! style="background:#efefef;" align=center|Nom
! style="background:#efefef;" align=right|[[Semieix major]] ([[unitat astronòmica|ua]])
|-----
|[[Mercuri (planeta)|Mercuri]] || 0,39
|-----
|[[Venus (planeta)|Venus]] || 0,72
|-----
|[[Terra]] ||1,00
|-----
|[[Mart (planeta)|Mart]] || 1,52
|-----
|[[Cinturó d'asteroides]] ||2,06 - 3,27
|-----
|[[Júpiter (planeta)|Júpiter]] || 5,20
|-----
|[[Saturn (planeta)|Saturn]] || 9,54
|-----
|[[Urà (planeta)|Urà]] ||19,18
|-----
|[[Neptú (planeta)|Neptú]] || 30,06
|-----
|[[Cinturó de Kuiper]] ||30 - 50
|-----
|[[Núvol d'Oort]] || ~50.000? - ~100.000
|}
Quan s'han de mesurar distàncies dins del sistema solar, les [[unitats de longitud]] que s'utilitzen habitualment a la Terra, com ara el [[quilòmetre]], queden petites. Per qüestions pràctiques, s'ha definit una unitat anomenada [[unitat astronòmica]] o UA de forma que 1 ua és igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra, és a dir, uns 150 milions de km.

Tot i el fet que en molts diagrames (com en el de la imatge inferior), per qüestions pràctiques es representa el sistema solar com si hi hagués la mateixa distància entre l'[[òrbita]] de cada planeta, en realitat les òrbites planetàries segueixen, aproximadament, una [[progressió geomètrica]], és a dir, que cada planeta es troba al doble de distància del Sol que el planeta precedent: Venus està el doble de lluny que Mercuri, la Terra el doble que Venus, Mart el doble que la Terra... Aquesta relació s'expressa en la [[llei de Titius-Bode]], una fórmula matemàtica per a predir el [[semieix major]] (<math>a\,\!</math>) de l'òrbita dels planetes en UA. Es pot expressar com

:<math>a = \frac{n+4}{10}</math>

on ''n'' = 0, 3, 6, 12, 24, 48... amb cada valor de ''n'' dues vegades el valor anterior

Segons aquesta fórmula, esperaríem que Mercuri (''k''=0) es trobés a 0,4 ua i Mart (''k''=4) a 1,6 ua. En realitat, aquesta llei només es compleix aproximadament (Mercuri està a 0,39 ua i Mart a 1,52 ua); a ''k''=8 no hi ha cap planeta sinó [[(1) Ceres|Ceres]], l'asteroide més gros; Neptú està molt més a prop de l'esperat i Plutó es troba allà on hauria d'estar Neptú. Actualment no hi ha cap explicació científica de per què aquesta llei «funciona» i molts diuen que és només coincidència.
<!-- [[Fitxer:Portrait de famille (1 px = 1000 km).jpg|miniatura|Els [[planetes]] i els principals [[satèl·lit natural|satèl·lits]] del '''sistema solar'''. Al fons, el [[Sol]]. Els [[diàmetre]]s són a escala: 1 [[píxel]] = 1000 [[km]].]] Aquesta imatge duplica informació d'altres ja posades a l'article.-->
{{Distància del sol utilitzant EasyTimeline}}

== Sol ==
{{article principal|Sol}}
[[Fitxer:Planets and sun size comparison.jpg|miniatura|upright=1.4|El Sol comparat amb els planetes]]

El Sol és l'[[estrella]] del sistema solar, i per molt, el seu principal component. La seva enorme massa (332.900 masses terrestres)<ref group="web">{{ref-web|títol= Sun: Facts & Figures |editor= NASA|url= http://solarsystem.nasa.gov/planets/profile.cfm?Object=Sun&Display=Facts&System=Metric |consulta= 14 maig 2009 |arxiuurl= https://web.archive.org/web/20080102034758/http://solarsystem.nasa.gov/planets/profile.cfm?Object=Sun&Display=Facts&System=Metric |arxiudata= 2 de gener 2008 |llengua= anglès}}</ref> produeix temperatures i densitats prou altes en el seu [[Sol#Nucli solar|nucli]] per sostenir la [[fusió nuclear]],<ref>{{ref-llibre|cognom=Zirker|nom=Jack B.|títol=Journey from the Center of the Sun|any=2002| editorial= [[Princeton University Press]] |isbn=978-0-691-05781-1|pàgines=120–127|llengua= anglès}}</ref> que allibera grans quantitats d'[[energia]], en gran part [[energia radiant|radiada]] cap a l'[[espai exterior|espai]] com a [[radiació electromagnètica]], arribant a una banda de 400-700 nm en [[llum visible]].<ref group="web">{{ref-web|títol=Why is visible light visible, but not other parts of the spectrum?| editor=The Straight Dome|any=2003|url= http://www.straightdope.com/columns/read/2085/why-is-visible-light-visible-but-not-other-parts-of-the-spectrum| consulta=14 maig 2009|llengua= anglès}}</ref>

El sol és una estrella de [[seqüència principal]] de tipus G2. Comparat amb la majoria de les estrelles de la [[Via Làctia]], el Sol és més aviat gran i brillant.<ref group="web" name="sun">{{ref-notícia|nom=Ker |cognom=Than |títol=Astronomers Had it Wrong: Most Stars are Single | editorial=SPACE.com |data= 30-01-2006|url= http://www.space.com/scienceastronomy/060130_mm_single_stars.html | consulta=1 agost 2007|llengua= anglès}}</ref> Les estrelles estan classificades pel [[diagrama de Hertzsprung-Russell]], un gràfic que traça la brillantor de les estrelles amb les seves [[temperatura|temperatures]] de la superfície. Generalment, les estrelles més calentes són més brillants. Les estrelles que segueixen aquest patró formen del que s'anomena [[seqüència principal]], i el Sol està en el punt intermedi. Les estrelles més brillants i calentes que el sol són poques, mentre que abunden les estrelles substancialment febles i més fredes, conegudes com a [[nanes vermelles]], formant el 85% de les estrelles de la galàxia.<ref group="web" name="sun"/><ref>{{Cite conference|year=2001|pages=119 |author=Smart, R. L.; Carollo, D.; Lattanzi, M. G.; McLean, B.; Spagna, A.|booktitle=Ultracool Dwarfs: New Spectral Types L and T | editor=Hugh R. A. Jones i Iain A. Steele |publisher= [[Springer Science+Business Media|Springer]] |title=The Second Guide Star Catalogue and Cool Stars|bibcode=2001udns.conf..119S|language=anglès}}</ref>

Les evidències suggereixen que la posició del Sol en la seqüència principal el situen en la «flor de la vida» d'una estrella, encara no havent esgotat la seva reserva d'hidrogen per a la fusió nuclear. El Sol anirà augmentant la seva brillantor; al principi de la seva història la seva brillantor era el 70% que del que és avui.<ref>{{ref-publicació|títol=Towards a Solution to the Early Faint Sun Paradox: A Lower Cosmic Ray Flux from a Stronger Solar Wind|autor=Nir J. Shaviv|publicació= [[Journal of Geophysical Research]] |doi=10.1029/2003JA009997|arxiv=astroph/0306477|any=2003|volum=108|exemplar=A12|pàgina=1437|bibcode=2003JGRA..108.1437S|llengua= anglès}}</ref>

El Sol és una [[Metal·licitat|estrella de població I]]; ja que va néixer a les últimes etapes de l'[[Cronologia del big-bang|evolució de l'Univers]] i, per tant, conté elements més pesants que l'hidrogen i l'heli («[[Metal·licitat|metalls]]» en l'argot astronòmic) que les anteriors estrelles de població II.<ref>{{ref-publicació|autor=T. S. van Albada, Norman Baker |títol=On the Two Oosterhoff Groups of Globular Clusters |publicació= [[Astrophysical Journal]] |volum=185 |any=1973 |pàgines=477–498 |doi=10.1086/152434 |bibcode=1973ApJ...185..477V|llengua= anglès}}</ref> Els elements més pesants que l'hidrogen i l'heli van ser formats en [[nucli solar|nuclis]] d'estrelles antigues i explotant, de manera que la primera generació d'estrelles va haver de morir abans que l'univers podria ser enriquit amb aquests àtoms. Les estrelles més velles contenen pocs metalls, mentre que les estrelles més noves en tenen més. Aquesta alta metal·licitat ha estat crucial pel paper que ha dut el Sol per formar un [[sistema planetari]] perquè els planetes es formen des de l'[[acreció]] dels «metalls».<ref>{{ref-publicació|títol=An Estimate of the Age Distribution of Terrestrial Planets in the Universe: Quantifying Metallicity as a Selection Effect |autor=Charles H. Lineweaver |publicació= [[Icarus (revista)|Icarus]] |data=09-03-2001 |arxiv=astro-ph/0012399 |doi=10.1006/icar.2001.6607 |volum=151 |exemplar=2 |pàgines=307–313 |bibcode=2001Icar..151..307L|llengua= anglès}}</ref>

== Medi interplanetari ==
[[Fitxer:Heliospheric-current-sheet.gif|miniatura|esquerra|El [[corrent heliosfèric difús]]]]
{{article principal|Medi interplanetari|Heliosfera}}

La gran majoria del volum del sistema solar consisteix en un quasi[[buit]] conegut com a [[medi interplanetari]]. Juntament amb la [[llum solar|llum]], el Sol radia un flux continu de partícules carregades (un [[Plasma (estat de la matèria)|plasma]]) conegut com a [[vent solar]]. Aquest flux de partícules s'estén cap a l'exterior en aproximadament 1,5 milions de quilòmetres per hora,<ref group="web">{{ref-web |títol=Solar Physics: The Solar Wind |obra=Marshall Space Flight Center |data=16-07-2006|url=http://solarscience.msfc.nasa.gov/SolarWind.shtml |consulta=3 octubre 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20150813081520/http://solarscience.msfc.nasa.gov/SolarWind.shtml |arxiudata=13 d’agost 2015 }}</ref> creant una atmosfera tènue (l'heliosfera) que impregna el medi interplanetari a almenys 100 ua (vegeu [[#Heliopausa|heliopausa]]).<ref group="web" name="Voyager"/> L'activitat a la superfície del Sol, com les [[erupcions solars]] i les [[ejeccions de massa coronal]], pertorben l'heliosfera, creant el [[clima espacial]] i causant [[tempestes geomagnètiques]].<ref group="web" name="SunFlip">{{ref-web|url=http://science.nasa.gov/headlines/y2001/ast15feb_1.htm |títol=The Sun Does a Flip |consulta=4 febrer 2007 |cognom=Phillips |nom=Tony |data=15-02-2001 |obra=Science@NASA |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090512121817/http://science.nasa.gov/headlines/y2001/ast15feb_1.htm |arxiudata=12 de maig 2009}}</ref> L'estructura més gran dins l'heliosfera és el [[corrent heliosfèric difús]], una forma espiral creada per les accions de camp magnètic giratori del Sol en el medi interplanetari.<ref group="web">{{ref-web|url=http://science.nasa.gov/headlines/y2003/22apr_currentsheet.htm|títol=A Star with two North Poles|consulta=21 setembre 2020|data=22-04-2003|autor=Science @ NASA|llengua=anglès|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090718014855/http://science.nasa.gov/headlines/y2003/22apr_currentsheet.htm|arxiudata=18 de juliol 2009}}</ref><ref>{{ref-publicació |cognom1=Riley |bibcode=2002JGRA..107.1136R |nom1=Pete |títol=Modeling the heliospheric current sheet: Solar cycle variations |doi=10.1029/2001JA000299 |any=2002 |volum=107 |publicació=[[Journal of Geophysical Research]]|url=http://ulysses.jpl.nasa.gov/science/monthly_highlights/2002-July-2001JA000299.pdf |llengua=anglès |consulta=2014-03-08 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090814052347/http://ulysses.jpl.nasa.gov/science/monthly_highlights/2002-July-2001JA000299.pdf |arxiudata=2009-08-14 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20090814052347/http://ulysses.jpl.nasa.gov/science/monthly_highlights/2002-July-2001JA000299.pdf |date=2009-08-14 }}</ref>

El [[camp magnètic terrestre]] evita que la [[Atmosfera terrestre|seva atmosfera]] sigui bombardejada pel vent solar. Venus i Mart no tenen camps magnètics, i com a resultat, el vent solar fa que les seves atmosferes es desfacin a poc a poc cap a l'espai.<ref>{{ref-publicació|cognom=Lundin |nom=Richard |data=09-03-2001 |títol=Erosion by the Solar Wind |publicació= [[Science (revista)|Science]] |volum=291 |exemplar=5510 |pàgina=1909 |doi=10.1126/science.1059763 |pmid=11245195|llengua= anglès}}</ref> Les [[ejeccions de massa coronal]] i els esdeveniments semblants alliberen un camp magnètic i enormes quantitats de material de la superfície del Sol. La interacció d'aquest camp magnètic i el seu material omplen el camp magnètic terrestre de partícules carregades en l'atmosfera superior, on les seves interaccions creen les [[Aurora polar|aurores]] vistes prop dels [[Camp magnètic terrestre|pols magnètics]].

L'heliosfera i els camps magnètics planetaris (per a aquells planetes que en tenen) protegeixen parcialment el sistema solar a partir de partícules interestel·lars d'alta energia anomenades [[raigs còsmics]]. La densitat dels raigs còsmics en el [[medi interestel·lar]] i la força del camp magnètic del Sol canvia en escales de temps molt llargues, de manera que el nivell de penetració dels raigs còsmics en el sistema solar varia, encara que es desconeix com.<ref name="Langner_et_al_2005">{{ref-publicació|cognom=Langner |nom=U. W. |coautors=M. S. Potgieter |any=2005 |títol=Effects of the position of the solar wind termination shock and the heliopause on the heliospheric modulation of cosmic rays |publicació= [[Advances in Space Research]] |volum=35 |exemplar=12 |pàgines=2.084-2.090 |doi=10.1016/j.asr.2004.12.005 |bibcode=2005AdSpR..35.2084L|llengua= anglès}}</ref>

El medi interplanetari és la casa d'almenys dues regions en forma de disc de [[pols còsmica]]. La primera, el [[Núvol de pols interplanetària|núvol de pols zodiacal]], es troba en el sistema solar interior i fa que la [[llum zodiacal]]. Probablement es va formar per les col·lisions dins del cinturó d'asteroides provocades per la interacció amb els planetes.<ref group="web">{{ref-web|any=1998 |títol=Long-term Evolution of the Zodiacal Cloud|url=http://astrobiology.arc.nasa.gov/workshops/1997/zodiac/backman/IIIc.html |consulta=2007-02-03 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20130501105418/http://astrobiology.arc.nasa.gov/workshops/1997/zodiac/backman/IIIc.html |arxiudata=2013-05-01}}</ref> El segon núvol de pols s'estén des d'aproximadament 10 ua al voltant de 40 ua i probablement va ser creat per col·lisions semblants en el [[cinturó de Kuiper]].<ref group="web">{{ref-web|any=2003 |títol=ESA scientist discovers a way to shortlist stars that might have planets |obra=ESA Science and Technology|url= http://sci.esa.int/science-e/www/object/index.cfm?fobjectid=29471 | consulta=3 febrer 2007|llengua= anglès}}</ref><ref>{{ref-publicació|cognom=Landgraf |nom=M. |coautors=Liou, J.-C.; Zook, H. A.; Grün, E. |data= maig 2002 |títol=Origins of Solar System Dust beyond Jupiter |publicació= [[The Astronomical Journal]] |volum=123 |exemplar=5 |pàgines=2857–2861 |doi=10.1086/339704|url= http://astron.berkeley.edu/~kalas/disksite/library/ladgraf02.pdf | consulta=2007-02-09 |bibcode=2002AJ....123.2857L|llengua= anglès}}</ref>

== Sistema solar interior ==
El sistema solar interior és el nom tradicional per a la regió compresa de planetes tel·lúrics i asteroides.<ref group="web" name="inner">{{ref-web|títol=Inner Solar System |editor=NASA Science (Planets)|url=http://nasascience.nasa.gov/planetary-science/exploring-the-inner-solar-system |consulta=9 maig 2009 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090511182050/http://nasascience.nasa.gov/planetary-science/exploring-the-inner-solar-system |arxiudata=11 de maig 2009}}</ref> Composts principalment de [[silicat]]s i metalls, els objectes del sistema solar interior estan relativament a prop del sol; el radi de tota la regió és més curt que la distància entre les òrbites de Júpiter i Saturn.

=== Planetes interiors=== <!--Aquest epígraf està vinculat des de [[planeta extrasolar]]-->
{{article principal|Planeta tel·lúric}}
[[Fitxer:Telluric planets size comparison.jpg|miniatura|upright=1.4|Els planetes interiors. D'esquerra a dreta: [[Terra]], [[Mart (planeta)|Mart]], [[Venus (planeta)|Venus]], i [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] (les mides són a escala però no les distàncies interplanetàries)]]

Els quatre planetes interiors o tel·lúrics tenen una composició [[roca|rocosa]] densa, poques o cap [[satèl·lit natural]], i sense [[anell planetari|sistemes d'anells]]. Estan compostos en gran part per minerals [[refractari]]s, com els [[silicat]]s, que formen les seves [[Escorça terrestre|escorces]] i [[Mantell terrestre|mantells]], i metalls com el [[ferro]] i el [[níquel]], que formen els [[Nucli planetari|nuclis]]. Tres dels quatre planetes interiors (Venus, la Terra i Mart) tenen [[atmosfera|atmosferes]] prou substancials per generar [[temps atmosfèric]]; tots tenen [[cràters d'impacte]] i característiques [[Tectònica|tectòniques]] en la superfície com són les [[Graben|fosses tectòniques]] i els [[volcà|volcans]]. El terme ''planeta interior'' no s'ha de confondre amb ''[[planeta inferior]]'', que es designa a aquells planetes que estan més a prop del Sol que la Terra is (p. ex. Mercuri i Venus).

==== Mercuri ====
: [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] (a 0,4 [[unitat astronòmica|ua]] del Sol) és el planeta més proper al Sol i el més petit del sistema solar (0,055 masses terrestres). Mercuri no té satèl·lits naturals, i les seves poques característiques geològiques conegudes, són cràters d'impacte amb crestes lobulades o [[rupes]], probablement produïts per un període de contracció en els orígens del planeta.<ref>Schenk P., Melosh H. J. (1994), ''Lobate Thrust Scarps and the Thickness of Mercury's Lithosphere'', Abstracts of the 25th Lunar and Planetary Science Conference, 1994LPI....25.1203S</ref> L'atmosfera gairebé insignificant de Mercuri consisteixen en àtoms que s'enlairen de la seva superfície pel vent solar.<ref group="web">{{ref-web|any=2006|autor=Bill Arnett |títol=Mercury |obra=The Nine Planets|url= http://www.nineplanets.org/mercury.html | consulta=14 octubre 2006}}</ref> El seu relatiu gran nucli de ferro i el mantell prim encara no tenen una explicació adequada. Les hipòtesis són que les seves capes exteriors es van eliminar per un impacte gegant; o bé, que se li va impedir l'acreció totalment per l'energia del llavors jove sol.<ref>Benz, W., Slattery, W. L., Cameron, A. G. W. (1988), ''Collisional stripping of Mercury's mantle'', Icarus, v. 74, p. 516–528.</ref><ref>Cameron, A. G. W. (1985), ''The partial volatilization of Mercury'', Icarus, v. 64, p. 285–294.</ref>

==== Venus ====
: [[Venus (planeta)|Venus]] (a 0,7 ua del Sol) és semblant en mides a la Terra (0,815 masses terrestres) i, com la Terra, té un mantell de silicats gruixut al voltant d'un nucli de ferro, una atmosfera substancial, i l'evidència d'activitat geològica interna. És molt més sec que la Terra, i la seva atmosfera és noranta vegades més densa. Venus no té satèl·lits naturals. És el planeta més calent, amb temperatures de la superfície a més de 400 [[Grau Celsius|°C]], molt probablement a causa de la quantitat de [[Gas amb efecte d'hivernacle|gasos hivernacle]] en l'atmosfera.<ref>{{ref-publicació |autor=Mark Alan Bullock |títol=The Stability of Climate on Venus |publicació=Southwest Research Institute |any=1997|url=http://www.boulder.swri.edu/~bullock/Homedocs/PhDThesis.pdf |format=PDF |consulta=26 desembre 2006 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20070614202751/http://www.boulder.swri.edu/~bullock/Homedocs/PhDThesis.pdf |arxiudata=14 de juny 2007 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070614202751/http://www.boulder.swri.edu/~bullock/Homedocs/PhDThesis.pdf |date=14 de juny 2007 }}</ref> No hi ha evidència definitiva que existeix activitat geològica actual a Venus, però no té camp magnètic que evitaria l'esgotament de la seva atmosfera substancial, el que suggereix que la seva atmosfera es reposa amb freqüència per les erupcions volcàniques.<ref group="web">{{ref-web|any=1999 |autor=Paul Rincon |títol=Climate Change as a Regulator of Tectonics on Venus |obra=Johnson Space Center Houston, TX, Institut de Meteorítica, Universitat de Nou Mèxic, Albuquerque, NM|url=http://www.boulder.swri.edu/~bullock/Homedocs/Science2_1999.pdf |format=PDF |consulta= 19 novembre 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20151106231823/http://www.boulder.swri.edu/~bullock/Homedocs/Science2_1999.pdf |arxiudata=6 de novembre 2015}}</ref>

==== Terra ====
: La [[Terra]] (a 1 ua del Sol) és el més gran i dens dels planetes interiors, l'únic conegut per tenir activitat geològica actual, i l'únic lloc on es coneix que hi ha [[vida]].<ref group="web" name="life">{{ref-web|títol=What are the characteristics of the Solar System that lead to the origins of life? |editor=NASA Science (Big Questions)|url=http://science.nasa.gov/planetary-science/big-questions/what-are-the-characteristics-of-the-solar-system-that-lead-to-the-origins-of-life-1/ |consulta=30 agost 2011 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110915154635/http://science.nasa.gov/planetary-science/big-questions/what-are-the-characteristics-of-the-solar-system-that-lead-to-the-origins-of-life-1/ |arxiudata=15 de setembre 2011}}</ref> La seva [[hidrosfera]] líquida és única entre els planetes terrestres, i és l'únic planeta en el qual s'ha observat [[tectònica de plaques]]. L'atmosfera terrestre és radicalment diferent dels altres planetes, havent estat modificat per la presència de la vida per contenir un 21% lliure d'[[oxigen]].<ref group="web">{{ref-web|títol=Earth's Atmosphere: Composition and Structure |autor=Anne E. Egger, M.A./M.S. |obra=VisionLearning.com|url= http://www.visionlearning.com/library/module_viewer.php?c3=&mid=107&l=| consulta=26 desembre 2006|llengua= anglès}}</ref> Té un satèl·lit natural, la [[Lluna]], l'únic gran satèl·lit d'un planeta terrestre en el sistema solar.

==== Mart ====
: [[Mart (planeta)|Mart]] (a 1,5 ua del Sol) és més petit que la Terra i Venus (0,107 masses terrestres). Posseeix una atmosfera que conté majoritàriament [[diòxid de carboni]] amb una pressió en superfície de 6,1 mil·libars (aproximadament el 0,6% de la Terra).<ref>{{ref-llibre|títol= Encyclopaedia of the Solar System| editor=Lucy-Ann McFadden et al.|capítol=Mars Atmosphere: History and Surface Interactions|autor=David C. Gatling, Conway Leovy|pàgines=301–314|any=2007|llengua= anglès}}</ref> La seva superfície, esquitxada d'enormes volcans com l'[[Olympus Mons]] i fosses tectòniques com la [[Valles Marineris]], demostra l'activitat geològica que pot haver persistit fins fa uns 2 milions d'anys.<ref group="web">{{ref-web|any=2004 |títol=Modern Martian Marvels: Volcanoes? |autor=David Noever |obra=NASA Astrobiology Magazine|url= http://www.astrobio.net/news/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=1360&mode=thread&order=0&thold=0 | consulta=23 juliol 2006|llengua= anglès}}</ref> El seu color vermell ve de l'[[Òxid de ferro (III)|òxid de ferro]] (rovell) en el seu sòl.<ref group="web">{{ref-web| títol=Mars: A Kid's Eye View| editor=NASA| url=http://solarsystem.nasa.gov/planets/profile.cfm?Object=Mars&Display=Kids| consulta=14 maig 2009| llengua=anglès| arxiuurl=https://web.archive.org/web/20141020111930/http://solarsystem.nasa.gov/planets/profile.cfm?Object=Mars&Display=Kids| arxiudata=20 d'octubre 2014}}</ref> Mart té dos petits satèl·lits naturals ([[Deimos (satèl·lit)|Deimos]] i [[Fobos (satèl·lit)|Fobos]]) que es creu que són [[asteroides]] capturats.<ref group="web">{{ref-web|any=2004 |títol=A Survey for Outer Satellites of Mars: Limits to Completeness |autor=Scott S. Sheppard, David Jewitt, and Jan Kleyna |obra= [[Astronomical Journal]]|url= http://www2.ess.ucla.edu/~jewitt/papers/2004/SJK2004.pdf| consulta=26 desembre 2006|llengua= anglès}}</ref>

=== Cinturó d'asteroides ===
{{article principal|Cinturó d'asteroides}}
[[Fitxer:InnerSolarSystem-ca.png|miniatura|El [[cinturó d'asteroides]] (blanc), els [[troians de Júpiter]] (verd), els [[Família Hilda|Hilda]] (taronja), i els [[objecte proper a la Terra|asteroides propers a la Terra]].]]

Els [[asteroides]] són [[Cos menor del sistema solar|cossos menors del sistema solar]]<ref group=nota name=footnoteB /> compostos principalment de [[minerals]] metàl·lics i rocosos [[refractari]]s, amb gel.<ref group="web">{{ref-web|títol=Are Kuiper Belt Objects asteroids? Are large Kuiper Belt Objects planets?
|editor=[[Universitat Cornell]]|url= http://curious.astro.cornell.edu/question.php?number=601| consulta=1 març 2009|llengua= anglès}}</ref>

El cinturó ocupa l'òrbita entre Mart i Júpiter, entre 2,3 i 3,3 ua des del Sol. Es creu que són restes de la formació del sistema solar que no van aconseguir unir-se a causa de la interferència gravitacional de Júpiter.<ref>{{ref-publicació
 |autor = Petit, J.-M.; Morbidelli, A.; Chambers, J.
 |títol = The Primordial Excitation and Clearing of the Asteroid Belt
 |publicació = [[Icarus (revista)|Icarus]]
 |any = 2001
 |volum = 153
 |exemplar = 2
 |pàgines = 338–347
 |url = http://www.gps.caltech.edu/classes/ge133/reading/asteroids.pdf
 |format = PDF
 |consulta = 22 març 2007
 |doi = 10.1006/icar.2001.6702
 |bibcode = 2001Icar..153..338P
 |llengua = en
 |arxiuurl = https://web.archive.org/web/20070221085835/http://www.gps.caltech.edu/classes/ge133/reading/asteroids.pdf
 |arxiudata = 2007-02-21
}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070221085835/http://www.gps.caltech.edu/classes/ge133/reading/asteroids.pdf |date=2007-02-21 }}</ref>

Els asteroides varien en grandària des de centenars de quilòmetres a mida microscòpica. Tots els asteroides excepte el més gran, Ceres, estan classificats com a cossos menors del sistema solar.<ref group="web">{{ref-web|títol=IAU Planet Definition Committee|editor=International Astronomical Union|any=2006|url=http://www.iau.org/public_press/news/release/iau0601/newspaper/|consulta=1 març 2009|llengua=anglès|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090603001603/http://www.iau.org/public_press/news/release/iau0601/newspaper/|arxiudata=2009-06-03}}</ref>

El cinturó d'asteroides conté desenes de milers, possiblement milions, d'objectes de més d'un quilòmetre de diàmetre.<ref group="web">{{ref-web|any=2002 |títol=New study reveals twice as many asteroids as previously believed |obra=ESA|url= http://www.esa.int/esaCP/ESAASPF18ZC_index_0.html| consulta=23 juny 2006|llengua= anglès}}</ref> Malgrat això, és poc probable que la massa total del cinturó d'asteroides sigui poc més d'una mil·lèsima part de la Terra.<ref name=Krasinsky2002>{{ref-publicació|enllaçautor=Georgij A. Krasinsky |nom=G. A. |cognom=Krasinsky |coautors= [[Elena V. Pitjeva|Pitjeva, E. V.]]; Vasilyev, M. V.; Yagudina, E. I. |bibcode=2002Icar..158...98K |títol=Hidden Mass in the Asteroid Belt |publicació= [[Icarus (revista)|Icarus]] |volum=158 |exemplar=1 |pàgines=98–105 |data= juliol 2002 |doi=10.1006/icar.2002.6837|llengua= anglès}}</ref> El cinturó d'asteroides està molt poc poblat; les [[Sonda espacial|naus espacials]] el travessen rutinàriament sense incidents. Els asteroides amb diàmetres entre 10 i 10<sup>−4</sup> m són anomenats [[meteoroide]]s.<ref>{{ref-publicació|data= setembre 1995 |títol=On the Definition of the Term Meteoroid |publicació= [[Quarterly Journal of the Royal Astronomical Society]] |volum=36 |exemplar=3 |pàgines=281–284 |bibcode=1995QJRAS..36..281B|llengua= anglès}}</ref>

==== Ceres ====
[[Ceres (planeta nan)|Ceres]] (2,77 ua) és l'asteroide més gros, un [[protoplaneta]] i planeta nan.<ref group=nota name=footnoteB /> Té un diàmetre de poc menys de 1.000 km, i una massa prou gran perquè la seva pròpia gravetat li doni una forma esfèrica. Ceres va ser considerat un planeta quan va ser descobert en 1801, i va ser reclassificat a asteroide en la [[dècada de 1850]] a mesura que noves observacions van revelar més asteroides.<ref group="web">{{ref-web|títol=History and Discovery of Asteroids |format=DOC |obra=NASA|url= http://dawn.jpl.nasa.gov/DawnClassrooms/1_hist_dawn/history_discovery/Development/a_modeling_scale.doc | consulta=29 agost 2006|llengua= anglès}}</ref> Va ser reclassificat com a planeta nan en 2006.

==== Grups d'asteroides ====
Els asteroides del cinturó estan dividits en [[grup d'asteroides|grups]] i [[Família d'asteroides|famílies d'asteroides]] en funció de les seves característiques orbitals. Els [[lluna d'asteroide|satèl·lits d'asteroides]] són asteroides que orbiten asteroides més grossos. No estan tan clarament distingits com els satèl·lits planetàris, de vegades són gairebé tan grans com els seus cossos pare. El cinturó també conté [[Cometa|cometes]], que poden haver estat la font de l'aigua de la Terra.<ref group="web">{{ref-web|any=2006 |autor=Phil Berardelli |títol=Main-Belt Comets maig Have Been Source Of Earths Water |obra=SpaceDaily|url= http://www.spacedaily.com/reports/Main_Belt_Comets_May_Have_Been_Source_Of_Earths_Water.html | consulta=23 juny 2006|llengua= anglès}}</ref>

Els [[troià de Júpiter|troians de Júpiter]] estan ubicats en qualsevol dels [[Punt L5|punts L₄ o L₅]] de Júpiter (regions gravitacionalment estables liderant o fent cua d'un planeta en la seva òrbita); el terme «troià» també s'utilitza per a cossos petits en qualsevol altre punt de Lagrange planetari o en satèl·lit. Els [[Família Hilda|asteroides Hilda]] són en una [[Ressonància orbital|ressonància]] 2:3 amb Júpiter; és a dir, que giren al voltant del Sol tres vegades per cada dues òrbites de Júpiter.<ref name=Barucci>{{ref-llibre|cognom=Barucci|nom=M. A.|coautors=Kruikshank, D.P.; Mottola S.; Lazzarin M.|any=2002 |capítol=Physical Properties of Trojan and Centaur Asteroids|títol=Asteroids III| editorial=University of Arizona Press|pàgines=273–87|lloc=Tucson, Arizona|llengua= anglès}}</ref>

El sistema solar interior també està cobert per [[Asteroide proper a la Terra|asteroides pertorbadors]], molts dels quals creuen les òrbites dels planetes interiors.<ref name="MorbidelliAstIII">{{ref-publicació|url = http://www.boulder.swri.edu/~bottke/Reprints/Morbidelli-etal_2002_AstIII_NEOs.pdf|títol= Origin and Evolution of Near-Earth Objects|publicació= Asteroids III| editor= W. F. Bottke Jr., A. Cellino, P. Paolicchi, and R. P. Binzel|pàgines= 409–422|data= gener 2002| editorial= University of Arizona Press|format=PDF|bibcode = 2002aste.conf..409M|llengua= anglès}}</ref>

== Sistema solar exterior ==
La regió exterior del sistema solar és la zona dels gegants de gas i els seus grans satèl·lits. Molts cometes de període curt, incloent-hi els [[Centaure (astronomia)|centaures]], també orbiten aquesta regió. A causa de la seva major distància del sol, els objectes sòlids del sistema solar exterior contenen proporcions més altes de volàtils, com l'aigua, amoníac i metà, que els objectes rocosos del sistema solar interior, perquè les temperatures més baixes permeten que aquests compostos es mantinguin sòlids.

=== Planetes exteriors ===
{{article principal|Planeta exterior|Gegant gasós}}
[[Fitxer:Gas giants in the solar system.jpg|miniatura|De dalt a baix: [[Neptú (planeta)|Neptú]], [[Urà (planeta)|Urà]], [[Saturn (planeta)|Saturn]], i [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] (muntatge amb el color i la mida aproximada)]]

Els quatre planetes exteriors, o gegants de gas (de vegades anomenats planetes jovians), col·lectivament formen el 99% de la massa coneguda en òrbita del Sol.<ref group=nota name=footnoteD /> Júpiter i Saturn contenen moltes desenes de vegades la massa de la Terra i són majoritàriament compostos d'hidrogen i heli; Urà i Neptú són molt menys massius (< 20 masses terrestres) i posseeixen elements congelats a la seva composició. Per aquestes raons, alguns astrònoms suggereixen que pertanyen a la seva pròpia categoria, els «gegants de gel».<ref group="web">{{ref-web|títol=Formation of Giant Planets |autor=Jack J. Lissauer, David J. Stevenson |obra=NASA Ames Research Center; California Institute of Technology |any=2006|url=http://www.gps.caltech.edu/uploads/File/People/djs/lissauer&stevenson(PPV).pdf |format=PDF |consulta=16 gener 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090326060004/http://www.gps.caltech.edu/uploads/File/People/djs/lissauer%26stevenson%28PPV%29.pdf |arxiudata=26 de març 2009 }}</ref> Tots quatre gegants de gas tenen [[anell planetari|anells]], encara que només el sistema d'anells de Saturn és fàcil d'observar des de la Terra. El terme ''[[Planeta inferior i planeta superior|planeta superior]]'' designa planetes fora l'òrbita de la Terra i per tant, inclou tant els planetes exteriors com Mart.

==== Júpiter ====
: [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] (5,2 ua), amb 318 masses terrestres, és 2,5 vegades la massa de tots els altres planetes junts. Es compon en gran part d'[[hidrogen]] i [[heli]]. La forta calor interna de Júpiter crea característiques semipermanents a la seva atmosfera, com ara bandes de núvols i la [[Gran Taca Vermella]].
: Júpiter té [[Satèl·lits de Júpiter|92 satèl·lits coneguts]]. Els quatre més grossos, [[Ganimedes (satèl·lit)|Ganimedes]], [[Cal·listo (satèl·lit)|Cal·listo]], [[Io (satèl·lit)|Io]], i [[Europa (satèl·lit)|Europa]], mostren similituds amb els planetes terrestres, com ara el [[vulcanisme]] i l'escalfament intern.<ref group="web">{{ref-web|títol=Geology of the Icy Galilean Satellites: A Framework for Compositional Studies |autor=Pappalardo, R T |obra=Universitat de Brown |any=1999|url=http://www.agu.org/cgi-bin/SFgate/SFgate?&listenv=table&multiple=1&range=1&directget=1&application=fm99&database=%2Fdata%2Fepubs%2Fwais%2Findexes%2Ffm99%2Ffm99&maxhits=200&=%22P11C-10%22 |consulta=16 gener 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20070930165551/http://www.agu.org/cgi-bin/SFgate/SFgate?&listenv=table&multiple=1&range=1&directget=1&application=fm99&database=%2Fdata%2Fepubs%2Fwais%2Findexes%2Ffm99%2Ffm99&maxhits=200&=%22P11C-10%22 |arxiudata=30 de setembre 2007 }}</ref> Ganimedes, el satèl·lit més gros del sistema solar, és fins i tot més gros que Mercuri.

==== Saturn ====
: [[Saturn (planeta)|Saturn]] (9,5 ua), que es distingeix pel seu ampli [[Anells de Saturn|sistema d'anells]], té diverses similituds amb Júpiter, com la composició de l'atmosfera i la magnetosfera. Malgrat que Saturn té el 60% del volum de Júpiter, té menys d'un terç de la seva massa, unes 95 masses terrestres, pel que és el planeta menys dens del sistema solar.<ref group="web" name="universetoday">{{ref-web|títol=Density of Saturn|url=http://www.universetoday.com/15322/density-of-saturn/|obra=Fraser Cain|editor=universetoday.com|consulta=9 agost 2013|llengua=anglès|arxiuurl=https://archive.today/20130809073643/http://www.universetoday.com/15322/density-of-saturn/|arxiudata=9 d’agost 2013}}</ref> Els anells de Saturn es componen de petites partícules de gel i roca.
: Saturn té [[Satèl·lits de Saturn|83 satèl·lits confirmats]]; dos dels quals, [[Tità (satèl·lit)|Tità]] i [[Encèlad (satèl·lit)|Encèlad]], mostren signes d'activitat geològica, tot i que són en gran part [[Criovolcà|fets de gel]].<ref>{{ref-publicació|cognom1=Kargel|nom1=J. S.|títol=Cryovolcanism on the icy satellites|publicació=Earth, Moon, and Planets|volum=67|pàgines=101-113|any=1994|doi=10.1007/BF00613296|bibcode=1995EM&P...67..101K|llengua= anglès}}</ref> Tità, el segon satèl·lit natural més gran del sistema solar, és més gran que Mercuri i l'únic satèl·lit del sistema solar amb una atmosfera substancial.

==== Urà ====
: [[Urà (planeta)|Urà]] (19,2 ua), amb 14 masses terrestres, és el més lleuger dels planetes exteriors. És l'únic planeta que gira al voltant del Sol sobre el seu costat; la seva [[inclinació axial]] és més de noranta graus a l'[[eclíptica]]. Té un nucli molt més fred que els altres gegants gasosos i irradia molt poca calor a l'espai.<ref>{{ref-publicació|títol=10 Mysteries of the Solar System|publicació= [[Astronomy Now]] |volum=19 |pàgines=65 |any=2005 |bibcode=2005AsNow..19h..65H|llengua= anglès}}</ref>
: Urà té [[Satèl·lits d'Urà|27 satèl·lits coneguts]], els més grans són [[Titània (satèl·lit)|Titània]], [[Oberó (satèl·lit)|Oberó]], [[Umbriel (satèl·lit)|Umbriel]], [[Ariel (satèl·lit)|Ariel]], i [[Miranda (satèl·lit)|Miranda]].

==== Neptú ====
: [[Neptú (planeta)|Neptú]] (30 AU), malgrat ser una mica més petit que Urà, és més massiu (equivalent a 17 Terres) i, per tant, més [[Densitat|dens]]. Irradia més calor interna, però no tant com Júpiter o Saturn.<ref>{{ref-publicació|títol=Post Voyager comparisons of the interiors of Uranus and Neptune |autor=Podolak, M.; Reynolds, R. T.; Young, R. |any=1990|pàgines=1737|exemplar=10|volum=17|doi=10.1029/GL017i010p01737 |bibcode=1990GeoRL..17.1737P|publicació=Geophysical Research Letters|llengua= anglès}}</ref>
: Neptú té [[Satèl·lits de Neptú|14 satèl·lits coneguts]]. El més gran, [[Tritó (satèl·lit)|Tritó]], és geològicament actiu, amb [[guèiser]]s de [[nitrogen líquid]].<ref group="web">{{ref-web|títol=The Plausibility of Boiling Geysers on Triton |autor=Duxbury, N. S., Brown, R. H. |obra=Beacon eSpace |any=1995|url=http://trs-new.jpl.nasa.gov/dspace/handle/2014/28034?mode=full |consulta=16 gener 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090426005806/http://trs-new.jpl.nasa.gov/dspace/handle/2014/28034?mode=full |arxiudata=26 d’abril 2009}}</ref> Tritó és l'únic satèl·lit gran amb una [[òrbita retrògrada]]. Neptú és acompanyat a la seva òrbita per diversos [[planetes menors]], anomenats [[Troià de Neptú|troians de Neptú]], que hi mantenen una [[Ressonància orbital|ressonància]] 1:1.

=== Centaures ===
{{article principal|Centaure (astronomia)}}
Els centaures són cossos congelats semblants a cometes on les seves òrbites tenen semieixos majors més grans que el de Júpiter (5,5 ua) i menys que Neptú (30 AU). El centaure més gran conegut, [[(10199) Cariclo]], té un diàmetre d'uns 250 km.<ref name=spitzer>{{Cite conference|title=Physical Properties of Kuiper Belt and Centaur Objects: Constraints from Spitzer Space Telescope |author=John Stansberry, Will Grundy, Mike Brown, [[Dale Cruikshank]], John Spencer, David Trilling, Jean-Luc Margot|booktitle=The Solar System Beyond Neptune |arxiv=astro-ph/0702538|pages=161 |year=2007|bibcode=2008ssbn.book..161S|language=anglès}}</ref> El primer centaure descobert, [[(2060) Quiró]], també va ser classificat com a cometa (95P) perquè desenvolupa una coma de la mateixa manera que ho fan els cometes quan s'acosten al sol.<ref group="web">{{ref-web|any=1995 |autor=Patrick Vanouplines |títol=Chiron biography |obra=Vrije Universitiet Brussel|url=http://www.vub.ac.be/STER/www.astro/chibio.htm|consulta=23 juny 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090502122306/http://www.vub.ac.be/STER/www.astro/chibio.htm |arxiudata=2 de maig 2009}}</ref>

== Cometes ==
{{article principal|Cometa}}
[[Fitxer:Comet c1995o1.jpg|upright|miniatura|[[Cometa Hale–Bopp]]]]

Els cometes són petits cossos del sistema solar,<ref group=nota name=footnoteB /> típicament d'uns pocs quilòmetres de grandària, composts en gran part per gel volàtil. Tenen òrbites molt excèntriques, generalment un periheli dins de les òrbites dels planetes interiors i un afeli molt més enllà de Plutó. Quan un cometa entra en el sistema solar interior, la seva proximitat al Sol causa que la seva superfície congelada se [[Sublimació|sublimi]] i [[Ió (àtom)|ionitzi]], creant una [[Cabellera (astronomia)|coma]]: una llarga cua de gas i pols sovint visible a simple vista.

Els cometes de període curt tenen òrbites amb menys de dos-cents anys de durada. Els de període llarg tenen òrbites que duren milers d'anys. Es creu que els cometes de període curt s'originen en el cinturó de Kuiper, mentre que els cometes de període llarg, com el [[Cometa Hale–Bopp|Hale–Bopp]], es creu que s'originen en el [[núvol d'Oort]]. Molts grups de cometes, com els [[Cometa rasant de Kreutz|rasants de Kreutz]], es van formar a partir de la ruptura amb un objecte pare.<ref>{{ref-publicació|autor=Sekanina, Zdeněk |any=2001 |títol=Kreutz sungrazers: the ultimate case of cometary fragmentation and disintegration? |volum=89 |publicació=Publicacions de l'Institut Astronòmic de l'Acadèmia de Ciències de la República Txeca |pàgines=78–93 |bibcode=2001PAICz..89...78S|llengua= anglès}}</ref> Alguns cometes amb òrbites [[trajectòria hiperbòlica|hiperbòliques]] poden tenir el seu origen fora del sistema solar, però determinar de les seves òrbites precises és complex.<ref name="hyperbolic">{{ref-publicació|cognom=Królikowska |nom=M. |any=2001 |títol=A study of the original orbits of ''hyperbolic'' comets |publicació= [[Astronomy & Astrophysics]] |volum=376 |exemplar=1 |pàgines=316–324 |doi=10.1051/0004-6361:20010945 |bibcode=2001A&A...376..316K|llengua= anglès}}</ref> Els cometes antics que tenen la major part dels seus volàtils expulsats per l'escalfament solar sovint es classifiquen com asteroides.<ref>{{ref-publicació|cognom1=Whipple |nom1=Fred L. |títol=The activities of comets related to their aging and origin |publicació= [[Celestial Mechanics and Dynamical Astronomy]] |volum=54 |pàgines=1-11 |any=1992 |doi=10.1007/BF00049540 |bibcode=1992CeMDA..54....1W|llengua= anglès}}</ref>

== Regió transneptuniana ==
L'àrea més enllà de Neptú, també anomenada «[[objecte transneptunià|regió transneptuniana]]», ha estat [[Cronologia de l'exploració del sistema solar|poc explorada]]. Sembla que està formada majoritàriament de petits mons (el més gran té un diàmetre només una cinquena part de la Terra i una massa molt més petita que la de la Lluna) compostos principalment de roca i gel.
Aquesta regió es coneix també de vegades com el «sistema solar exterior», encara que altres usen aquest terme per referir-se a la regió més enllà del cinturó d'asteroides.

=== Cinturó de Kuiper ===
{{article principal|Cinturó de Kuiper}}
[[Fitxer:Outersolarsystem objectpositions labels comp.png|miniatura|esquerra|Mapa de tots els objectes del cinturó de Kuiper coneguts fins al 2007, davant dels quatre planetes exteriors]]
El cinturó de Kuiper és un gran anell de roques semblants al cinturó d'asteroides, però que consta principalment d'objectes compostos principalment de gel.<ref name=physical>{{ref-llibre|títol=Encyclopedia of the Solar System| editor=Lucy-Ann McFadden et al. |capítol=Kuiper Belt Objects: Physical Studies|autor=Stephen C. Tegler|pàgines=605–620|any=2007|llengua= anglès}}</ref> S'estén entre 30 i 50 ua del Sol. Tot i que s'estima que pot contenir de desenes a milers de planetes nans, es compon principalment de petits cossos del sistema solar. Molts dels objectes del cinturó de Kuiper més grans, com [[(50000) Quaoar|Quaoar]], [[(20000) Varuna|Varuna]], i [[(90482) Orc|Orc]], demostrarien ser planetes nans amb l'obtenció de més dades. S'estima que hi ha més de 100.000 objectes del cinturó de Kuiper amb un diàmetre més gran que 50 km, però la massa total del cinturó de Kuiper es pensa que és només una desena part o fins i tot centèsimes la massa de la Terra.<ref group="web" name="Delsanti-Beyond_The_Planets">{{ref-web|any=2006 |autor=Audrey Delsanti i David Jewitt |títol=The Solar System Beyond The Planets |obra=Institut d'Astronomia, Universitat de Hawaii|url=http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/papers/2006/DJ06.pdf |format=PDF |consulta=3 gener 2007 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20070129151907/http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/papers/2006/DJ06.pdf |arxiudata=29 de gener 2007 |deadurl=yes |llengua=anglès}}</ref> Molts dels objectes del cinturó de Kuiper tenen múltiples satèl·lits,<ref>{{ref-publicació|doi=10.1086/501524 |consulta=25 setembre 2019 |publicació=The Astrophysical Journal Letters|article=Satellites of the Largest Kuiper Belt Objects|data= Febrer del 2006|llengua= anglès}}</ref> i la majoria tenen òrbites que els porten fora del pla de l'eclíptica.<ref name=trojan>{{ref-publicació| url= http://www.boulder.swri.edu/~buie/biblio/pub047.pdf|autor=Chiang ''et al.'' |títol=Resonance Occupation in the Kuiper Belt: Case Examples of the 5:2 and Trojan Resonances |publicació= [[The Astronomical Journal]] |volum=126 |exemplar=1 |pàgines=430–443 |any=2003 | doi=10.1086/375207 | consulta=15 agost 2009 |cognom2=Jordan |nom2=A. B. |cognom3=Millis |nom3=R. L. |cognom4=Buie |nom4=M. W. |cognom5=Wasserman |nom5=L. H. |cognom6=Elliot |nom6=J. L. |cognom7=Kern |nom7=S. D. |cognom8=Trilling |nom8=D. E. |cognom9=Meech |nom9=K. J. |displayauthors=9| bibcode=2003AJ....126..430C | first10=R. M.|llengua= anglès}}</ref>

El cinturó de Kuiper es pot dividir a grans trets per la zona «[[Objecte clàssic del Cinturó de Kuiper|clàssica]]» i la de [[objecte ressonant transneptunià|ressonàncies]].<ref name=physical/> Les ressonàncies són òrbites vinculades a la de Neptú (p. ex. dues vegades per cada tres òrbites de Neptú, o un cop per cada dos). La primera ressonància comença dins de la mateixa òrbita de Neptú. El cinturó clàssic consisteix en objectes que no tenen ressonància amb Neptú, i s'estén des d'aproximadament 39,4 ua a 47,7 ua.<ref>{{ref-publicació|any=2005 |autor=M. W. Buie, R. L. Millis, L. H. Wasserman, J. L. Elliot, S. D. Kern, K. B. Clancy, E. I. Chiang, A. B. Jordan, K. J. Meech, R. M. Wagner, D. E. Trilling |títol=Procedures, Resources and Selected Results of the Deep Ecliptic Survey |publicació= [[Earth, Moon, and Planets]] |volum=92 |exemplar=1 |pàgines=113 |arxiv=astro-ph/0309251 |bibcode=2003EM&P...92..113B |doi=10.1023/B:MOON.0000031930.13823.be|llengua= anglès}}</ref> Els membres del grup clàssic de Kuiper es classifiquen com a [[Objecte clàssic del Cinturó de Kuiper|cubewanos]], després del primer del seu tipus en ser descobert, {{mpl|(15760) 1992 QB|1}}, i encara es troben a prop d'òrbites primordials de baixa excentricitat.<ref group="web">{{ref-web |url=http://sait.oat.ts.astro.it/MSAIS/3/PDF/20.pdf |format=PDF |títol=Beyond Neptune, the new frontier of the Solar System |autor=E. Dotto, M. A. Barucci, i M. Fulchignoni |consulta=26 desembre 2006 |data=24-08-2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20140825122005/http://sait.oat.ts.astro.it/MSAIS/3/PDF/20.pdf |arxiudata=25 d’agost 2014 }}</ref>

==== Plutó i Caront ====
{{Mapa TNO}}
El planeta nan [[(134340) Plutó|Plutó]] (39 ua de mitjana) és l'objecte conegut més gros del cinturó de Kuiper. Quan va ser descobert el 1930, es va considerar com el novè planeta; això va canviar el 2006 amb l'adopció d'una [[definició de planeta]] oficial. Plutó té una òrbita inclinada relativament excèntrica de 17 graus respecte al pla de l'eclíptica i que van de 29,7 ua des del Sol amb periheli (dins de l'òrbita de Neptú) a 49,5 ua en l'afeli.

[[Caront (satèl·lit)|Caront]], el satèl·lit més gros de Plutó, es descriu a vegades com a part d'un [[Sistema binari (astronomia)|sistema binari]] amb Plutó, ja que orbiten els dos cossos en el [[Coordenades baricèntriques (astronomia)|baricentre]] de gravetat sobre les seves superfícies (p. ex. sembla que «orbiten entre si»). Més enllà de Caront, hi ha quatre satèl·lits més petits, [[Estix (satèl·lit)|Estix]], [[Nix (satèl·lit)|Nix]], [[Cèrber (satèl·lit)|Cèrber]], i [[Hidra (satèl·lit)|Hidra]], se sap que orbiten dins del sistema.

Plutó té una [[Ressonància orbital|ressonància]] 3:2 amb Neptú, el que significa que Plutó completa dues òrbites al voltant del Sol per cada tres de Neptú. Els objectes del cinturó de Kuiper on les òrbites comparteixen aquesta ressonància s'anomenen [[plutí|plutins]].<ref name="Fajans_et_al_2001">{{ref-publicació |cognom=Fajans |nom=J. |coautors=L. Frièdland |data=octubre 2001 |títol=Autoresonant (nonstationary) excitation of pendulums, Plutinos, plasmas, and other nonlinear oscillators |publicació=[[American Journal of Physics]] |volum=69 |exemplar=10 |pàgines=1096–1102 |doi=10.1119/1.1389278|url=http://ist-socrates.berkeley.edu/~fajans/pub/pdffiles/AutoPendAJP.pdf |consulta=26 desembre 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110607210435/http://ist-socrates.berkeley.edu/~fajans/pub/pdffiles/AutoPendAJP.pdf |arxiudata=7 de juny 2011 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110607210435/http://ist-socrates.berkeley.edu/~fajans/pub/pdffiles/AutoPendAJP.pdf |date=7 de juny 2011 }}</ref>

==== Makemake i Haumea ====
[[(136472) Makemake|Makemake]] (45,79 ua de mitjana), encara que més petit que Plutó, és l'objecte conegut més gran en el [[Objecte clàssic del Cinturó de Kuiper|cinturó de Kuiper ''clàssic'']] (és a dir, que no està confirmada la [[Objecte ressonant transneptunià|ressonància]] amb Neptú). Makemake és l'objecte més brillant del cinturó de Kuiper després de Plutó. Va ser nomenat i designat un planeta nan el 2008.<ref group="web" name="name1">{{ref-web|data=07-11-2008 |títol=Dwarf Planets and their Systems|obra= Working Group for Planetary System Nomenclature (WGPSN)|url= http://planetarynames.wr.usgs.gov/append7.html#DwarfPlanets| consulta=13 juliol 2008 | editor=Servei Geològic dels Estats Units|llengua= anglès}}</ref> La seva òrbita és molt més inclinada que Plutó, amb 29°.<ref group="web" name="Buie136472">{{ref-web|autor=Marc W. Buie
 |data=05-04-2008
 |títol=Orbit Fit and Astrometric record for 136472
 | editor=SwRI (Space Science Department)
|url= http://www.boulder.swri.edu/~buie/kbo/astrom/136472.html
 | consulta=15 juliol 2012
|enllaçautor=Marc W. Buie
 |llengua= anglès}}</ref>

[[Haumea (planeta nan)|Haumea]] (43,13 ua de mitjana) està en una òrbita semblant a Makemake excepte que està atrapat en una ressonància orbital 7:12 amb Neptú.<ref group="web" name="brownlargest">{{ref-web|títol= The largest Kuiper belt objects
|autor= Michael E. Brown
|obra= CalTech
|url = http://www.gps.caltech.edu/~mbrown/papers/ps/kbochap.pdf
|format = PDF
| consulta= 15 juliol 2012
|llengua= anglès}}</ref> És de la mateixa mida de Makemake i té dos satèl·lits naturals. La seva ràpida rotació de 3,9 hores li dona una forma aplanada i allargada. Va ser nomenat i designat com a planeta nan el 2008.<ref group="web" name="iaunews">{{ref-web|títol= News Release – IAU0807: IAU names fifth dwarf planet Haumea
|obra= International Astronomical Union
|data= 17-09-2008
|url = http://www.iau.org/public_press/news/release/iau0807/
| consulta= 15 juliol 2012
|llengua= anglès}}</ref>

=== Disc dispers ===
{{article principal|Disc dispers}}

El disc dispers, que se superposa al cinturó de Kuiper, però que s'estén molt més cap a fora, es creu que és la font dels cometes de període curt. Es creu que els objectes del disc dispers van ser expulsats a òrbites erràtiques per la influència gravitacional dels [[Formació i evolució del sistema solar#Planetes exteriors|principis de la migració cap a l'exterior de Neptú]]. La majoria dels objectes del disc dispers (scattered disc objects o SDO en anglès) tenen un periheli dins del cinturó de Kuiper, però l'afeli molt més enllà (alguns tenen l'afeli més lluny que 150 ua del sol). Les òrbites dels SDO també són molt inclinades respecte al pla de l'eclíptica i són sovint gairebé perpendicular a aquesta. Alguns astrònoms consideren el disc dispers a ser simplement una altra regió del cinturó de Kuiper i descriuen els objectes de disc dispersos com a «objectes dispers del cinturó de Kuiper».<ref group="web">{{ref-web|any=2005 |autor=David Jewitt |títol=The 1000 km Scale KBOs |obra=Universitat de Hawaii|url= http://www2.ess.ucla.edu/~jewitt/kb/big_kbo.html | consulta=16 juliol 2006|llengua= anglès}}</ref> Alguns astrònoms també classifiquen els centaures com als objectes interiors dispersos del cinturó de Kuiper, juntament amb els objectes exteriors del disc dispers.<ref group="web">{{ref-web|url= http://www.minorplanetcenter.org/iau/lists/Centaurs.html |títol=List Of Centaurs and Scattered-Disk Objects |obra=IAU: Minor Planet Center | consulta=2007-04-02|llengua= anglès}}</ref>

==== Eris ====
[[Eris (planeta nan)|Eris]] (68 ua de mitjana) és l'objecte del disc dispers més gran conegut, i va provocar un debat sobre la definició de planeta, perquè és un 25% més massiu que Plutó<ref name="Brown Schaller 2007">{{ref-publicació|doi=10.1126/science.1139415 |consulta=25 setembre 2019 |publicació=Science |article=The Mass of Dwarf Planet Eris |data=Juny del 2007|llengua= anglès}}</ref> però amb el mateix diàmetre. És el més massiu dels planetes nans coneguts. Compta amb un satèl·lit conegut, [[Disnòmia (satèl·lit)|Disnòmia]]. Com Plutó, la seva òrbita és molt excèntrica, amb un [[periheli]] de 38,2 ua (més o menys la distància mitjana de Plutó al Sol) i un [[afeli]] de 97,6 ua, i molt inclinat respecte al pla de l'eclíptica.

== Regions més llunyanes ==
El punt on el sistema solar acaba i l'espai interestel·lar començar no està definit de manera precisa perquè els seus límits exteriors estan formats per dues forces separades: el vent solar i la gravetat del Sol. El límit exterior de la influència del vent solar és aproximadament quatre vegades la distància de Plutó al sol; aquesta ''[[heliopausa]]'' és considerada el principi del [[medi interestel·lar]].<ref group="web" name="Voyager"/> L'[[esfera de Hill]] del sol, el rang efectiu de la seva dominància orbital, es creu que s'estén fins a milers de vegades més lluny.<ref name=Littmann>{{ref-llibre|cognom=Littmann|nom=Mark|títol=Planets Beyond: Discovering the Outer Solar System|any=2004|pàgines=162–163| editorial=Courier Dover Publications|isbn=978-0-486-43602-9|llengua= anglès}}</ref>

=== Heliopausa ===
[[Fitxer:IBEX all sky map.jpg|miniatura|esquerra|Mapa dels [[Àtom neutre energètic|àtoms neutres energètics]] de l'[[heliosheath]] i l'heliopausa per l'[[IBEX]]. Crèdit: NASA/Goddard Space Flight Center Scientific Visualization Studio.]]
<!-- [[Fitxer:NewHeliopause 558121.jpg|miniatura|NASA image of the heliosheath and heliopause]] -->

L'heliosfera està dividida en dues regions distingides. El vent solar viatja a aproximadament 400 km/s fins que col·lideix amb el [[vent interestel·lar]]; el flux de plasma en el [[medi interestel·lar]]. La col·lisió té lloc al [[xoc de terminació]], que és a aproximadament a 80–100 ua del Sol contra el vent del medi interestel·lar i més o menys 200 ua des del Sol a favor del vent.<ref name=fahr /> Aquí el vent es redueix dràsticament, es condensa, i es fa més turbulent,<ref name=fahr /> formant una gran estructura oval coneguda com el [[heliosheath]]. Es creu que aquesta estructura es veu i es comporta de manera molt semblant a la cua d'un cometa, estenent-se cap a fora a uns 40 ua més al costat de sobrevent, però tallant-se moltes vegades a la distància de favor del vent; les evidències de les naus espacials Cassini i [[Interstellar Boundary Explorer]] han suggerit que és forçat en una forma de bombolla per l'acció de restricció del camp magnètic interestel·lar.<ref group="web">{{ref-web|títol=Cassini's Big Sky: The View from the Center of Our Solar System|autor=NASA/JPL|url=http://www.jpl.nasa.gov/news/features.cfm?feature=2370&msource=F20091119&tr=y&auid=5615216|any=2009|consulta=20 desembre 2009|llengua=anglès|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20120206132644/http://www.jpl.nasa.gov/news/features.cfm?feature=2370&msource=F20091119&tr=y&auid=5615216|arxiudata=6 de febrer 2012}}</ref> El límit exterior de l'heliosfera, l'heliopausa, és el punt on el vent solar finalment acaba i és el començament de l'espai interestel·lar.<ref group="web" name="Voyager">{{ref-web|url=http://www.nasa.gov/vision/universe/solarsystem/voyager_agu.html |títol=Voyager Enters Solar System's Final Frontier |obra=NASA |consulta=2 abril 2007 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20200516082547/https://www.nasa.gov/vision/universe/solarsystem/voyager_agu.html |arxiudata=16 de maig 2020 }}</ref> Tant la ''[[Voyager 1]]'' com la ''[[Voyager 2]]'' van informar haver superat el xoc de terminació i van entrar a l'heliosheath, a 94 i 84 ua del sol, respectivament.<ref>{{ref-publicació| doi=10.1126/science.1117684 |data= setembre 2005 |autor=Stone, E. C.; Cummings, A. C.; McDonald, F. B.; Heikkila, B. C.; Lal, N.; Webber, W. R. |títol=Voyager 1 explores the termination shock region and the heliosheath beyond |volum=309 |exemplar=5743 |pàgines=2017–20 | pmid=16179468 |publicació= [[Science (revista)|Science]] | bibcode=2005Sci...309.2017S|llengua= anglès}}</ref><ref>{{ref-publicació| doi=10.1038/nature07022 |data= juliol 2008 |autor=Stone, E. C.; Cummings, A. C.; McDonald, F. B.; Heikkila, B. C.; Lal, N.; Webber, W. R. |títol=An asymmetric solar wind termination shock |volum=454 |exemplar=7200 |pàgines=71–4 | pmid=18596802 |publicació= [[Nature (revista)|Nature]] |llengua= anglès}}</ref> La ''Voyager 1'' també va informar haver arribat a l'heliopausa.<ref group="web" name="NASA-20130912">{{ref-web |cognom1=Cook |nom1=Jia-Rui C. |cognom2=Agle |nom2=D. C. |cognom3=Brown |nom3=Dwayne |títol=NASA Spacecraft Embarks on Historic Journey Into Interstellar Space|url=http://www.nasa.gov/mission_pages/voyager/voyager20130912.html |obra=[[NASA]] |data=12-09-2013 |consulta=12 setembre 2013 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20200611233345/https://www.nasa.gov/mission_pages/voyager/voyager20130912.html |arxiudata=11 de juny 2020 }}</ref>

La forma del límit exterior de l'heliosfera és probablement afectada per la [[dinàmica de fluids]] de les interaccions amb el medi interestel·lar<ref name="fahr">{{ref-publicació |any=2000 |títol=A 5-fluid hydrodynamic approach to model the Solar System-interstellar medium interaction |publicació=[[Astronomy & Astrophysics]] |volum=357 |pàgina=268|url=http://aa.springer.de/papers/0357001/2300268.pdf |format=PDF |bibcode=2000A&A...357..268F |llengua=anglès |consulta=2014-03-28 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20190107010928/http://aa.springer.de/papers/0357001/2300268.pdf%20 |arxiudata=2019-01-07 }} Vegeu imatges 1 i 2.</ref> així com els camps magnètics solars que prevalen al sud, p. ex. que té la forma d'embut amb l'hemisferi nord estenent-se 9 ua més lluny que l'hemisferi sud. Més enllà de l'heliopausa, al voltant de 230 ua, queda el [[xoc en arc]], un alliberament de plasma que deixa el Sol quan viatja a través de la [[Via Làctia]].<ref group="web">{{ref-web|data= 24-06-2002 |autor=P. C. Frisch (Universitat de Chicago) |títol=The Sun's Heliosphere & Heliopause |obra= [[Astronomy Picture of the Day]] | url= http://antwrp.gsfc.nasa.gov/apod/ap020624.html | consulta=2006-06-23|llengua= anglès}}</ref>

A causa de la falta de dades, les condicions en l'espai interestel·lar local no es coneixen amb certesa. S'espera que les [[Programa Voyager|naus espacials ''Voyager'']] de la [[NASA]], a mesura que passen l'heliopausa, transmetran dades valuoses cap a la Terra sobre els nivells de radiació i vent solar.<ref group="web">{{ref-web|any=2007 |títol=Voyager: Interstellar Mission |obra=NASA Jet Propulsion Laboratory | url= http://voyager.jpl.nasa.gov/mission/interstellar.html | consulta=2008-05-08|llengua= anglès}}</ref> Sobre com l'heliosfera protegeix al sistema solar dels raigs còsmics se sap poc. Un equip de la NASA va desenvolupar un concepte de missió dedicat a l'enviament d'una sonda a l'heliosfera.<ref>{{cite conference |title=Innovative Interstellar Explorer |author=R. L. McNutt, Jr. et al. | booktitle= Physics of the Inner Heliosheath: Voyager Observations, Theory, and Future Prospects |series= [[AIP Conference Proceedings]] |volume=858 |pages=341–347 |year=2006 |bibcode=2006AIPC..858..341M |doi=10.1063/1.2359348|llengua= anglès}}</ref><ref group="web">{{ref-web|títol=Interstellar space, and step on it! |obra=New Scientist|url=http://space.newscientist.com/article/mg19325850.900-interstellar-space-and-step-on-it.html |data=05-01-2007 |consulta=5 febrer 2007 |autor=Anderson, Mark |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20080416024531/http://space.newscientist.com/article/mg19325850.900-interstellar-space-and-step-on-it.html |arxiudata=16 d’abril 2008}}</ref>

=== Objectes separats ===
{{article principal|Objecte separat}}
[[90377 Sedna]] (520 ua de mitjana) és un gran objecte vermellós amb una òrbita gegant altament el·líptica que el porta des de prop de 76 ua en periheli a 940 ua a l'afeli i ho fa en 11.400 anys. [[Michael E. Brown|Mike Brown]], el que va descobrir l'objecte en 2003, afirma que no pot ser part del [[disc dispers]] o el cinturó de Kuiper, ja que el seu periheli és massa llunyà per estar afectat per la migració de Neptú. Ell i altres astrònoms consideren que és el primer d'una població totalment nova, a vegades anomenats «objectes dispersos distants» (distant detached objects o DDOs en anglès), que també es pot incloure l'objecte {{mpl|148209|2000 CR|105}}, que té un periheli de 45 A, un afeli de 415 A, i un període orbital de 3.420 anys.<ref group="web">{{ref-web|any=2004 |autor=David Jewitt |títol=Sedna – 2003 VB₁₂ |obra=Universitat de Hawaii|url= http://www2.ess.ucla.edu/~jewitt/kb/sedna.html| consulta=23 juny 2006|llengua= anglès}}</ref> Brown anomena aquesta població com a «núvol d'Oort interior», ja que pot haver-se format a través d'un procés similar, encara que és molt més proper al sol.<ref group="web">{{ref-web|títol=Sedna |autor=Mike Brown |any=2004|url= http://www.gps.caltech.edu/~mbrown/sedna/ |obra=CalTech | consulta=2 maig 2007|llengua= anglès}}</ref> Sedna és molt probable que sigui un planeta nan, si bé la seva forma encara no s'ha determinat. El segon objecte inequívocament separat, amb un periheli més enllà de Sedna en aproximadament 81 ua, és {{mpl|2012 VP|113}}, descobert en 2012. El seu afeli és només la meitat del de Sedna, a 400–500 ua.<ref group="web" name="jpldata 2012 VP113">
{{ref-web|data=30-10-2013 last obs
 |títol=JPL Small-Body Database Browser: (2012 VP113)
|url= http://ssd.jpl.nasa.gov/sbdb.cgi?sstr=2012VP113
 | editor=Jet Propulsion Laboratory
 | consulta=26 març 2014
 |llengua=en
}}
</ref><ref group="web" name="Physorg">
{{ref-web| url= http://phys.org/news/2014-03-edge-solar.html
|títol=A new object at the edge of our Solar System discovered
|obra=Physorg.com
|data= 26-03-2014
|llengua=en
}}
</ref>

=== Núvol d'Oort ===
{{article principal|Núvol d'Oort}}
[[Fitxer:Kuiper belt - Oort cloud-ca.svg|miniatura|upright=1.3|Impressió artística del núvol d'Oort, el núvol de Hills, i el cinturó de Kuiper (requadre)]]

El núvol d'Oort és un hipotètic núvol esfèric de fins a un bilió d'objectes gelats que es creu que és la font de tots els cometes de període llarg i envolten el sistema solar en aproximadament 50.000 A (al voltant d'1 [[any llum]]), i, possiblement, tan lluny com 100.000 A (1,87 anys llum). Es creu que es compon dels cometes que van ser expulsats del sistema solar interior per les interaccions gravitatòries amb els planetes exteriors. Els objectes del núvol d'Oort es mouen molt lentament, i poden ser pertorbats per esdeveniments poc freqüents, com ara col·lisions, els efectes gravitatoris d'una estrella que passa, o la [[marea galàctica]], la [[força de marea]] exercida per la [[Via Làctia]].<ref group="web">{{ref-web|any=2001 |autor=Stern SA, Weissman PR. |títol=Rapid collisional evolution of comets during the formation of the Oort cloud. |obra=Space Studies Department, Southwest Research Institute, Boulder, Colorado| url= http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/query.fcgi?cmd=Retrieve&db=PubMed&list_uids=11214311&dopt=Citation | consulta= 19 novembre 2006|llengua= anglès}}</ref><ref group="web">{{ref-web|any=2006 |autor=Bill Arnett |títol=The Kuiper Belt and the Oort Cloud |obra=nineplanets.org|url= http://www.nineplanets.org/kboc.html | consulta=23 juny 2006|llengua= anglès}}</ref>

=== Límits ===
{{vegeu també|Asteroide vulcanoide|Planetes més enllà de Neptú|Hipòtesi Nèmesi|Tyche (planeta hipotètic)}}

Gran part del sistema solar encara és desconegut. Es calcula que el camp gravitatori del Sol domina les forces gravitacionals de les [[Llista d'estels més propers|estrelles properes]] a uns dos anys llum (125.000 ua). Les estimacions més baixes per al radi del núvol d'Oort, per contra, no el col·loquen més lluny que 50.000 ua.<ref>{{ref-llibre|títol=The Solar System: Third edition |autor=T. Encrenaz, JP. Bibring, M. Blanc, MA. Barucci, F. Roques, PH. Zarka | editorial=Springer |any=2004 |pàgina=1}}</ref> Malgrat els descobriments com Sedna, la regió entre el cinturó de Kuiper i el núvol d'Oort, una zona de desenes de milers d'UA en radi, segueix sent virtualment inexplorat. També hi ha estudis en marxa de la regió entre Mercuri i el Sol.<ref>{{ref-publicació|any=2004 |pàgines=312–315 |volum=148 |publicació= [[Icarus (revista)|Icarus]] |autor=Durda D. D.; Stern S. A.; Colwell W. B.; Parker J. W.; Levison H. F.; Hassler D. M. |títol=A New Observational Search for Vulcanoids in SOHO/LASCO Coronagraph Images |doi=10.1006/icar.2000.6520 |bibcode=2000Icar..148..312D|llengua= anglès}}</ref> Objectes encara per descobrir en les regions inexplorades del sistema solar.

En novembre de 2012, la NASA va anunciar que quan la [[Voyager 1]] es va acostar a la zona de transició al límit exterior del sistema solar, els seus instruments van detectar una forta intensificació del camp magnètic. No hi va haver cap canvi en la direcció del camp magnètic, cosa que va fer que els científics de la NASA pensesin que la Voyager 1 no havia sortit del sistema solar.<ref group="web">{{ref-web|url=http://www.nasa.gov/mission_pages/voyager/voyager20121203.html |títol=NASA Voyager 1 Encounters New Region in Deep Space |cognom1=Greicius |nom1=Tony |data=3-12-2012 |editor=NASA |consulta=26 gener 2013 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20140528072219/http://www.nasa.gov/mission_pages/voyager/voyager20121203.html |arxiudata=28 de maig 2014 }}</ref>

=== Medi interestel·lar ===
{{article principal|Espai interestel·lar}}
[[Fitxer:WHAM survey.png|miniatura|La distribució de l'[[Plasma (estat de la matèria)|hidrogen ionitzat]] (conegut pels astrònoms com H II de la terminologia espectroscòpica antiga) a les regions del medi interestel·lar galàctic visible des de l'hemisferi nord de la Terra com s'observa amb la Wisconsin Hα Mapper.{{sfn|Haffner|Reynolds|Tufte|Madsen|2003|}}La banda lluminosa horitzontal correspon al plànol de la Via Làctia.

]]
L'espai entre els diferents cossos del sistema solar no està buit. Està tot impregnat d'una «sopa de partícules» anomenada [[medi interplanetari]] que conté: [[radiació electromagnètica]] ([[fotons]]), [[Plasma (Estat de la matèria)|plasma]] ([[electrons]], [[protons]] i diferents [[ió (àtom)|ions]]), [[raig còsmic|raigs còsmics]], partícules microscòpiques de pols i [[camp magnètic|camps magnètics]] (principalment el del [[Sol]]). La seva densitat és molt baixa (5 partícules/cm³ entorn de la Terra) i decreix a mesura que ens allunyem del Sol. S'estén en totes direccions fins a una distància d'unes 150 ua. El Sol, els planetes i tots els altres cossos del sistema solar es mouen a través d'aquest medi. Aquest espai està compost d'una mescla extremament diluïda (per estàndards terrestres) d'[[ió (àtom)|ions]], [[àtoms]], [[molècules]], [[pols còsmica]], [[raig còsmic|rajos còsmics]] i [[camp magnètic|camps magnètics]]. La [[massa]] de la matèria és 99% gas i 1% pols. Omple l'espai interestel·lar i s'enquadra dins el [[medi intergalàctic]]. El MIE sol ser extremament tènue, amb [[densitat]]s d'entre uns quants milers i uns quants centenars de milions de partícules per [[metre cúbic]], amb una mitjana a la [[Via Làctia]] d'un milió de partícules per metre cúbic. Com a resultat de la [[nucleosíntesi primordial]], el gas és aproximadament 90% [[hidrogen]] i 10% [[heli]] per nombre de [[nucli d'un planeta|nuclis]], amb quantitats testimonials d'[[element químic|elements]] més pesants.<ref name=Boulanger>{{cite conference | author = Boulanger, F.; Cox, P.; and Jones, A. P. | title = Course 7: Dust in the Interstellar Medium | booktitle = Infrared Space Astronomy, Today and Tomorrow | year = 2000 | editor= F. Casoli, J. Lequeux, & F. David | pages = 251 | bibcode=2000isat.conf..251B|llengua= anglès}}</ref>

El MIE té un paper crucial en l'[[astrofísica]], precisament a causa del seu paper intermedi entre les escales estel·lar i galàctica. Els estels es formen a les regions més denses del MIE, els [[núvol molecular|núvols moleculars]], i proporcionen matèria al MIE amb les [[nebulosa planetària|nebuloses planetàries]], el [[vent solar|vent estel·lar]] i les [[supernova|supernoves]]. Aquesta interacció entre els estels i el MIE determina el ritme al qual una galaxia exhaureix el seu contingut gasós i, per tant, la longevitat del seu període de formació estel·lar.{{sfn|Ferriere|2001|p=1031-1066}}

== Altres sistemes planetaris ==
{{article principal|Llista d'estels més propers}}
Des de [[1992]] s'han descobert planetes que orbiten altres [[estrella|estrelles]]. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar «sistemes solars», ja que la paraula «solar» prové de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el nom de l'estrella corresponent després de la paraula «sistema»; per exemple, [[sistema 55 Cancri]]. Al voltant de 5 [[parsec]]s (16,3 [[anys llum]]) del sistema solar hi ha 54 [[sistemes estel·lars]] coneguts. Aquests sistemes contenen un total de 56 [[estrelles]] d'hidrogen (dels quals 46 són [[nanes vermelles]]), 14 [[nanes marrons]], i 4 [[nanes blanques]]. Malgrat la relativa proximitat d'aquests objectes a la Terra, només nou d'ells tenen una [[magnitud aparent]] menor de 6,5, el que significa que només al voltant del 12% d'aquests objectes es pot observar a [[ull nu]].<ref group="web">{{ref-web|cognom=Pino|nom=Fernando|url=http://curiosidades.batanga.com/2011/01/02/%C2%BFcual-es-la-estrella-mas-cercana-a-la-tierra|consulta=16 octubre 2014|títol=¿Cuál es la estrella más cercana a la Tierra?|editor=Ojo Curioso|llengua=castellà|any=2014|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20141020000912/http://curiosidades.batanga.com/2011/01/02/%C2%BFcual-es-la-estrella-mas-cercana-a-la-tierra|arxiudata=20 d'octubre 2014}}</ref>

== Context galàctic ==
{{imageframe|width=300| caption=Posició del sistema solar en la Via Làctia|content=
{{Superimpose
 | base = Milky Way Arms ssc2008-10 ca.svg
 | base_width = 300px
 | base_alt = Posició del sistema solar en la Via Làctia
 | base_caption = Posició del sistema solar en la Via Làctia
 | float = Yellow Arrow Down.png
 | float_width = 16px
 | x = 142
 | y = 55
}}}}
El sistema solar està situat en la [[Via Làctia]], una [[galàxia espiral barrada]] amb un diàmetre al voltant de 100.000 [[anys llum]] amb 200 mil milions d'estrelles.<ref name="fn9">{{cite press
 |last=English
 |first=J.
 |title=Exposing the Stuff Between the Stars
|url=http://www.ras.ucalgary.ca/CGPS/press/aas00/pr/pr_14012000/pr_14012000map1.html
 |publisher=Hubble News Desk
 |year=2000
 |accessdate=2007-05-10
 |language=anglès
 |títol=Còpia arxivada
 |consulta=2014-03-28
 |arxiuurl=https://www.webcitation.org/64vJU9cwM?url=http://www.ras.ucalgary.ca/CGPS/press/aas00/pr/pr_14012000/pr_14012000map1.html
 |arxiudata=2012-01-24
 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20200512151743/http://www.ras.ucalgary.ca/CGPS/press/aas00/pr/pr_14012000/pr_14012000map1.html |date=2020-05-12 }} {{Ref-web|url=http://www.ras.ucalgary.ca/CGPS/press/aas00/pr/pr_14012000/pr_14012000map1.html |títol=Còpia arxivada |consulta=2014-03-28 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20200512151743/http://www.ras.ucalgary.ca/CGPS/press/aas00/pr/pr_14012000/pr_14012000map1.html |arxiudata=2020-05-12 }}</ref> El Sol resideix en un braç espiral exterior de la galàxia, conegut com el [[Braç d'Orió|braç d'Orió-Cigne]] o espoló local.<ref>{{ref-publicació|títol=Three Dimensional Structure of the Milky Way Disk |autor=R. Drimmel, D. N. Spergel |any=2001 |pàgines=181–202 |volum=556 |doi=10.1086/321556 |publicació= [[Astrophysical Journal]] |arxiv=astro-ph/0101259 |bibcode=2001ApJ...556..181D|llengua= anglès}}</ref> El Sol queda entre 25.000 i 28.000 anys llum del [[Centre Galàctic|centre galàctic]],<ref name="distance2">
{{ref-publicació|cognom=Eisenhauer |nom=F.
 |coautors=et al.
 |títol=A Geometric Determination of the Distance to the Galactic Center
 |publicació= [[Astrophysical Journal]]
 |volum=597 |exemplar=2 |pàgines=L121–L124
 |any=2003
 |doi=10.1086/380188
 |bibcode=2003ApJ...597L.121E
 |llengua=en
}}</ref> i la seva velocitat en la galàxia és de 220 [[Metre per segon|quilòmetres per segon]], de manera que es completa una revolució cada 225-250 milions d'anys. Aquesta revolució és coneguda com l'[[Any còsmic|any galàctic]] del sistema solar.<ref group="web">{{ref-web|títol=Period of the Sun's Orbit around the Galaxy (Cosmic Year) |nom=Stacy |cognom=Leong|url= http://hypertextbook.com/facts/2002/StacyLeong.shtml |any=2002 |obra=The Physics Factbook | consulta=2 abril 2007|llengua= anglès}}</ref> L'[[àpex solar]], la direcció del camí del Sol a través de l'espai interestel·lar, és prop de la constel·lació d'[[Hèrcules (constel·lació)|Hèrcules]] en la direcció de l'actual ubicació de la brillant estrella [[Vega]].<ref group="web">{{ref-web|any=2003 |autor=C. Barbieri |títol=Elementi di Astronomia e Astrofisica per il Corso di Ingegneria Aerospaziale V settimana |obra=IdealStars.com|url=http://dipastro.pd.astro.it/planets/barbieri/Lezioni-AstroAstrofIng04_05-Prima-Settimana.ppt |consulta=12 febrer 2007 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20050514103931/http://dipastro.pd.astro.it/planets/barbieri/Lezioni-AstroAstrofIng04_05-Prima-Settimana.ppt |arxiudata=14 de maig 2005}}</ref> El pla de l'eclíptica es troba en un angle d'uns 60° al [[pla galàctic]].<ref group="nota">Si ψ és l'angle entre el [[Pol eclíptic|pol nord de l'eclíptica]] i el [[pol galàctic]], llavors:

: <math>\cos\psi=\cos(\beta_g)\cos(\beta_e)\cos(\alpha_g-\alpha_e)+\sin(\beta_g)\sin(\beta_e)</math>,
on <math>\beta_g=</math>27° 07′ 42,01″ i <math>\alpha_g=</math>12h 51m 26,282 són la declinació i ascensió recta del pol nord galàctic, mentre que <math>\beta_e=</math>66° 33′ 38,6″ i <math>\alpha_e=</math>18h 0m 00 són els del pol nord de l'eclíptica. (tots dos parells de coordenades són per època [[J2000]].) El resultat del càlcul és 60,19°.</ref><ref>{{ref-publicació|cognom=Reid|nom=M.J. |coautors=Brunthaler, A. |títol=The Proper Motion of Sagittarius A* |publicació= [[The Astrophysical Journal]] |volum=616 |exemplar=2 |pàgina=883 | doi=10.1086/424960 |mes=2004 |any=2004 | bibcode=2004ApJ...616..872R|llengua= anglès}}</ref>

La ubicació del sistema solar en la galàxia és un factor en l'[[evolució]] de la [[vida]] de la Terra. La seva òrbita és a prop de circular, i les òrbites prop del Sol són més o menys al mateix ritme que el dels braços espirals. Per tant, el Sol passa a través dels braços només en rares ocasions. A causa que els braços espirals són la llar d'una concentració molt més gran de [[supernova]]e, inestabilitats gravitacionals i de radiació que podrien pertorbar el sistema solar, això ha proporcionat a la Terra llargs períodes d'estabilitat a la vida per evolucionar.<ref group="web" name="astrobiology">{{ref-web|any=2001 |autor=Leslie Mullen |títol=Galactic Habitable Zones |obra=Astrobiology Magazine|url= http://www.astrobio.net/news/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=139 | consulta=23 juny 2006|llengua= anglès}}</ref> El sistema solar també es troba fora de les zones plenes d'estrelles del centre galàctic. A prop del centre, les estirades gravitatories de les estrelles properes podrien pertorbar els cossos en el Núvol d'Oort i enviar molts cometes al sistema solar interior, produint col·lisions amb conseqüències potencialment catastròfiques per a la vida a la [[Terra]]. La intensa radiació del centre galàctic també podria interferir amb el desenvolupament de la vida complexa.<ref group="web" name="astrobiology"/> Fins i tot en la ubicació actual del sistema solar, alguns científics han plantejat la hipòtesi que les recents supernoves poden haver afectat negativament la vida en els últims 35.000 anys llançant trossos de nucli estel·lar expulsats cap al Sol com grans cossos semblants a cometes de pols radioactiva.<ref group="web">{{ref-web|any=2005 |títol=Supernova Explosion maig Have Caused Mammoth Extinction |obra=Physorg.com|url= http://www.physorg.com/news6734.html | consulta=2 febrer 2007|llengua= anglès}}</ref>

=== Veïnatge ===
[[Fitxer:Local Interstellar Clouds with motion arrows.jpg|miniatura|Més enllà de la heliosfera hi ha el medi interestel·lar, que consta de diversos núvols de gasos. (vegeu [[Núvol interestel·lar local]])]]
El sistema solar es troba actualment al [[Núvol Interestel·lar Local]] o pelusa local. Es creu que està a prop del [[núvol G]] veí, però no se sap si el sistema solar està incrustat al Núvol Local Interestel·lar, o si es troba a la regió on el Núvol Interestel Local i el núvol G estan interactuant.<ref group="web">{{ref-web|url=http://interstellar.jpl.nasa.gov/interstellar/probe/introduction/neighborhood.html|títol=Our Local Galactic Neighborhood|autor=NASA|data=05-06-2013|consulta=21 setembre 2020|llengua=anglès|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20131121061128/http://interstellar.jpl.nasa.gov/interstellar/probe/introduction/neighborhood.html|arxiudata=21 de novembre 2013}}</ref><ref group="web">{{ref-web|url= http://www.centauri-dreams.org/?p=14203|títol=Into the Interstellar Void|autor=Centauri Dreams|data=05-06-2013| consulta=21 setembre 2020|llengua= anglès}}</ref> El Núvol Interestel·lar Local és una àrea de núvol més dens en una regió coneguda també com la [[bombolla local]], una cavitat en forma de rellotge de sorra en el [[medi interestel·lar]] d'aproximadament 300 anys llum de diàmetre. La bombolla està impregnada de plasma d'alta temperatura que suggereix que és el producte de diverses supernoves recents.<ref group="web">{{ref-web|títol=Near-Earth Supernovas |obra=NASA|url=http://science.nasa.gov/headlines/y2003/06jan_bubble.htm |consulta=23 juliol 2006 |llengua=anglès |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20100313214652/http://science.nasa.gov/headlines/y2003/06jan_bubble.htm |arxiudata=13 de març 2010}}</ref>

Hi ha relativament poques estrelles d'aquí a deu [[anys llum]] (95 trilions de quilòmetres) del Sol. El sistema estel·lar més proper és triple, conegut com a [[Alfa del Centaure]], que està a uns 4,4 anys llum de distància. Alfa del Centaure A i B són una parella d'estrelles similars al sol, mentre que la petita [[nana vermella]] Alfa del Centaure C (també coneguda com a [[Pròxima del Centaure]]) realitza l'òrbita d'aquest parell d'estrelles a una distància de 0,2 anys llum. Les següents estrelles més properes al Sol són les nanes vermelles [[estrella de Barnard]] (a 5,9 anys llum), [[Wolf 359]] (7,8 anys llum), i [[Lalande 21185]] (8,3 anys llum). L'estrella més gran en deu anys llum és [[Sirius|Sírius]], una estrella de la [[seqüència principal]] aproximadament el doble de la massa del Sol i que té en la seva òrbita una [[nana blanca]] anomenada Sírius B. Es troba a 8,6 anys llum de distància. Els sistemes restants d'aquí a deu anys llum són el sistema binari de nanes vermelles [[Luyten 726-8]] (8,7 anys llum) i la nana vermella solitària [[Ross 154]] (9,7 anys llum).<ref group="web">{{ref-web|títol=Stars within 10 light years|url= http://www.solstation.com/stars/s10ly.htm|obra=SolStation | consulta=2 abril 2007|llengua= anglès}}</ref> L'estrella més propera al Sol amb característiques semblants és la solitària [[Tau Ceti]], que es troba a 11,9 anys llum. Té aproximadament el 80% de la massa del Sol però només el 60% de la seva lluminositat.<ref group="web">{{ref-web|títol=Tau Ceti|url= http://www.solstation.com/stars/tau-ceti.htm |obra=SolStation | consulta=2 abril 2007}}</ref> El planeta extrasolar conegut més proper al Sol és en Alfa del Centaure B. El seu planeta confirmat, [[Alfa del Centaure Bb]], té almenys 1,1 vegades la massa de la Terra i realitza una òrbita amb la seva estrella cada 3,236 dies.<ref>{{ref-publicació|doi=10.1038/nature11572 | consulta=25 setembre 2019 |publicació=Nature |article=An Earth-mass planet orbiting α Centauri B |data= Novembre del 2012|llengua= anglès}}</ref>

{{Panoràmica|Earth's Location in the Universe (JPEG).jpg|2000px|Un diagrama de la ubicació de la Terra en l'[[Univers observable]]. (''[[:Fitxer:Earth's Location in the Universe SMALLER (JPEG).jpg|Cliqueu aquí per a una versió alternativa]].'')}}

== Futur ==
El Sol fa la fusió de l'hidrogen en heli per produir energia i mantenir-se estable. Mentre això succeeix, es diu que l'estrella és a la [[seqüència principal]], una de les fases de la seva [[evolució estel·lar]]. En el seu nucli, la pressió exercida per l'alliberament energètic farà que l'estrella s'expandeixi, però es contraresta per la força de la gravetat, que actua en la direcció contrària, mantenint així l'[[equilibri hidroestàtic|equilibri]]. Amb el pas del temps, però, el consum d'hidrogen provoca la disminució de les taxes de reacció i, per tornar a l'equilibri, el nucli es contrau i es fa més càlid. Aquest procés causa l'escalfament progressiu de l'estrella durant milers de milions d'anys,<ref group="nota" name="nota"/> romanent estable. No obstant això, el Sol experimentarà canvis importants quan l'hidrogen, el seu combustible, s'esgoti completament.<ref name="futur">{{Harvnb|McFadden|2007|p=27}}</ref>

=== Col·lisions planetàries ===
[[Fitxer:Massive Smash-Up at Vega.jpg|miniatura|esquerda|Els planetes poden entrar en un curs de col·lisió en el futur.]]
Un dels temes debatuts entre els científics és l'estabilitat del sistema solar. Se sap que els planetes exerceixen una atracció gravitatòria entre si i, per tant, les seves òrbites no estan perfectament estables. Una vegada que aquestes variacions siguin acumulatives, el sistema solar pot entrar en un [[Teoria del caos|període caòtic]] en què la relativa estabilitat que existeixi avui ja no prevalgui. Els escenaris sobre el moviment planetari a llarg termini són extremadament difícils de predir a causa del gran nombre d'objectes i dels factors que intervenen. No obstant això, s'estima que durant almenys quaranta milions d'anys els planetes haurien d'ocupar aproximadament les seves òrbites actuals. En un futur llunyà, l'òrbita de Mercuri tendirà, per exemple, a ser cada vegada més excèntrica, fent que el planeta creui possiblement l'òrbita de Venus o fins i tot la Terra, pertorbant la trajectòria de tots els planetes interns i segons escenaris projectats, una col·lisió de Mercuri amb Venus en 3.500 milions d'anys<ref group="nota" name="nota"/>o la seva expulsió del sistema solar. Aquests disturbis també poden provocar una col·lisió entre el nostre planeta i Mercuri o Mart en uns pocs milions d'anys,<ref group="nota" name="nota"/> que escombraria completament qualsevol forma de vida que encara estigui present a la Terra. Els gegants gasosos, d'altra banda, no han de patir canvis significatius en les seves òrbites a causa d'aquest procés, principalment a causa de les seves masses considerablement més grans que les dels planetes interns.<ref group="web">{{ref-web|url=http://www.newscientist.com/article/dn13757?feedId=online-news_rss20|arxiuurl=https://www.webcitation.org/6EBiJCd1Z?url=http://www.newscientist.com/article/dn13757?feedId=online-news_rss20|arxiudata=4 de febrer 2013|títol=Solar System could go haywire before Sun dies|autor=David Shiga|publicació=New Scientist|data=23-04-2008|llengua=anglès|consulta=4 febrer 2013}}</ref><ref group="web">{{ref-web|url=http://iopscience.iop.org/0004-637X/683/2/1207/pdf/0004-637X_683_2_1207.pdf|arxiuurl=https://www.webcitation.org/6EBiaJXhU?url=http://iopscience.iop.org/0004-637X/683/2/1207/pdf/0004-637X_683_2_1207.pdf|arxiudata=2013-02-04|títol=On the dynamical stability of the Solar System|autor=Konstantin Batygin i Gregory Laughlin|publicació=[[Astrophysical Journal|The Astrophysical Journal]]|data=20 d'agost de 2008|llengua=anglès|consulta=4 de febrer de 2013|format=PDF}}</ref><ref group="web">{{ref-web|url=http://articles.adsabs.harvard.edu/cgi-bin/nph-iarticle_query?1994A%26A...287L...9L&data_type=PDF_HIGH&whole_paper=YES&type=PRINTER&filetype=.pdf|arxiuurl=https://www.webcitation.org/6EBipCDcK?url=http://articles.adsabs.harvard.edu/cgi-bin/nph-iarticle_query?1994A&A...287L...9L|arxiudata=4 de febrer 2013|títol=Large-scale chaos in the Solar System|autor=J. Laskar|publicació=[[Observatori Europeu del Sud]]|data=17-05-1994|consulta=4 febrer 2013|llengua=anglès|format=PDF}}</ref>

=== Col·lisió galàctica ===
{{VT|Col·lisió de galàxies}}
[[Fitxer:Andromeda Collides Milky Way.jpg|miniatura|Inici de la col·lisió de les galàxies tal com s'observaria des de la Terra, quatre mil milions d'anys a partir d'ara.<ref group="nota" name="nota"/>]]

Al voltant de quatre mil milions d'anys<ref group="nota" name="nota"/>la Via Làctia entrarà en una fusió amb la [[Galàxia d'Andròmeda]], actualment a 2,5 milions d'anys llum de distància. Encara que l'[[Expansió de l'Univers|Univers s'està expandint]], amb la majoria de les galàxies allunyant-se, els dos exerceixen interacció gravitatòria mútua, dirigint-los a una col·lisió a una velocitat d'aproximació de 400.000 quilòmetres per hora en relació amb la Via Làctia. Les possibilitats de col·lisions entre les estrelles que les componen són molt allunyades, a causa de la distància immensa entre si; no obstant això, es dirigirà a òrbites aleatòries totalment diferents al voltant del nou centre galàctic que es formarà. Per tant, el Sol i, en conseqüència, els altres cossos del sistema solar es traslladaran a una altra regió de la galàxia, probablement molt més lluny del centre, però sense risc de ser destruïts. La fusió de galàxies prendrà altres dos mil milions d'anys<ref group="nota" name="nota"/>per completar, i al final es formarà una enorme [[galàxia el·líptica]].<ref group="web">{{ref-web|url= http://www.nasa.gov/mission_pages/hubble/science/milky-way-collide.html|títol=NASA's Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision|autor= [[NASA]] |data=31-05-2012| consulta=31 gener 2013|llengua=anglès}}</ref>

=== Gegant vermella ===
{{article principal|Gegant vermella}}
Les estimacions basades en l'observació d'altres estrelles indiquen que el Sol ja ha completat una mica menys de la meitat de la seva existència.<ref>{{Harvnb|Bond|2012|p=50}}</ref> Al voltant de cinc mil milions d'anys a partir d'ara,<ref group="nota" name="nota"/> la major part de l'hidrogen ja s'haurà esgotat, la qual cosa provocarà una pèrdua de pressió i la consegüent contracció del nucli per la gravetat per mantenir el seu equilibri. La pressió resultant d'aquesta retracció serà suficient perquè les capes del nucli també siguin capaces de convertir part de l'hidrogen restant en heli. Aquesta nova àrea de fusió nuclear promourà l'augment de la temperatura a l'interior i l'expansió de les capes exteriors (i, en conseqüència, la dilatació de l'estrella), a més de la reducció de la seva temperatura superficial a uns 4000 graus centígrads i un augment apreciable de la brillantor, transformant-la en una estrella [[gegant vermella]]. Les dimensions del radi del Sol augmentaran entre cent i dues-centes vegades, cosa que provoca que Mercuri i, probablement, Venus s'incorporin a la capa exterior de l'estrella. L'augment de la temperatura i la lluminositat afectarà tots els cossos del sistema solar. Els oceans de la Terra seran totalment vaporitzats i les temperatures a la superfície del planeta podrien arribar a més de 1200 °C. El gel present als satèl·lits de Júpiter es fondrà i probablement es convertirà en vapor. A Neptú, les temperatures seran similars a les de la Terra i al cinturó de Kuiper, la calor serà suficient per a vaporitzar els cometes.<ref name="futur"/>

[[Fitxer:NGC7293 (2004).jpg|miniatura|En una de les etapes finals de la seva existència, el sol, a causa de la inestabilitat en el seu nucli, ha de expulsar les seves capes externes, que brillaran durant alguns milers d'anys i formaran una esplèndida nebulosa planetària similar a la [[Nebulosa de l'Hèlix]].]]
La gravetat reduïda a la superfície del Sol derivada del procés d'expansió farà que la força del vent solar augmenti substancialment, provocant la pèrdua gradual de la seva massa. Mentrestant, el nucli solar continua la seva contracció fins que la pressió i la temperatura en aquesta àrea són suficients per iniciar-se la [[fusió nuclear d'heli|fusió d'heli]], transformant-lo en carboni i oxigen, mentre que l'hidrogen poc restant continua consumint-se en les capes circumdants. No obstant això, l'heli ha de morir ràpidament i el nucli es contreu de nou, permetent que sorgeixi una nova capa de fusió d'heli al voltant del nucli. No obstant això, es tracta d'un procés inestable que produeix nombroses oscil·lacions anomenats [[Flaix de l'heli|flaixos d'heli]]. En conseqüència, les capes exteriors deixaran de ser cohesives i després de moltes pulsacions, s'executarà, formant una [[nebulosa planetària]]<ref group="nota" name="nota">El nom de «nebulosa planetària» s'ha atribuït a objectes d'aquest tipus a causa de la seva aparença, similar a la dels planetes quan es veuen a través d'un telescopi. Tanmateix, la naturalesa i les característiques físiques de cadascun d'ells són completament diferents.</ref> que no hauria de durar molt de temps, però brillarà per la gran quantitat de radiació que emana del nucli restant. A mesura que la massa de l'estrella es perd en el medi interestel·lar, la força gravitacional del Sol es fa més petita i més petita, provocant la retirada gradual dels cossos que l'orbiten i la ruptura total del vincle que va mantenir els objectes més a l'òrbita. Aquesta fase gegant vermella sencera s'espera que duri uns set-cents milions d'anys.<ref name="red giant">{{Harvnb|McFadden|2007|p=28}}</ref><ref name="red giant 2">{{Harvnb|Bond|2012|p=51}}</ref>

=== Nana blanca, negra i la fi del sistema ===
Després de l'expulsió de les capes exteriors de l'estrella, el seu nucli restant continua contractant, però ara la pressió central ja no és suficient per donar lloc a nous processos de fusió i generar energia. Per això, per l'acció de la gravetat, l'estrella es contrau en certa manera i irradia la seva energia restant, però no és capaç de realitzar fusió nuclear i produir més llum i calor. La massa restant correspon a només el trenta per cent de la massa original del Sol i les seves dimensions són similars a les de la Terra. El Sol es converteix ara en estrella [[nana blanca]]. Els possibles cossos restants del sistema solar entraran en una època de fred profund, ja que el petit nucli que encara es manté lentament allibera la seva energia i la seva lluentor i temperatura disminueixen gradualment durant un període que s'estén durant uns mil milions d'anys, fins que la brillantor es converteix en extremadament baixa, fins al punt que és impossible de detectar a distància pels dispositius actuals. El Sol es converteix en una [[nana negra]], un objecte fred i fosc que vaga entre altres estrelles sense emetre cap mena de radiació, envoltat de possibles restes del que abans era el sistema solar.<ref name="red giant"/><ref name="red giant 2"/>

{{Panoràmica|Solar Life Cycle ca.svg|800px|Cicle de vida del sol, on es descriuen les principals etapes de l'evolució de l'estrella (mides i intervals de temps sense escala<ref group="nota" name="nota"/>desiguals, com s'indica).}}

== Estudi ==
{{article principal|Descobriment i exploració del sistema solar}}
L'estudi i els coneixements sobre el sistema solar va anar evolucionant i augmentant des de la més remota [[Edat antiga|antiguitat]]. Totes les antigues civilitzacions tenien ja coneixement del [[Sol]], la [[Lluna]] i els [[planetes]], encara que llavors només se'n coneixien cinc: [[Mercuri (planeta)|Mercuri]], [[Venus (planeta)|Venus]], [[Mart (planeta)|Mart]], [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] i [[Saturn (planeta)|Saturn]]. El nom de «planetes» van ser donats pels [[Antiga Grècia|antics grecs]] i significa «vagabund», derivat de ''planáō'' que significa 'anar errant', ja que es desplaçaven pel firmament en trajectòries aparentment erràtiques, per oposició als estels, que semblen fixos.<ref group="nota">{{Ref-web|títol=planeta {{!}} enciclopèdia.cat|url= https://www.enciclopedia.cat/EC-GDLC-e00105107.xml| consulta=27 octubre 2019| editor=Enciclopèdia.cat|data=2020}}</ref> A la resta de punts brillants del firmament els anomenaven [[estrella (astronomia)|estrelles]] «fixes» perquè sempre es trobaven a la mateixa posició les unes respecte de les altres. Les idees que es tenien a l'antiguitat sobre la naturalesa de cadascun d'aquests objectes eren totalment incorrectes.

La [[Terra]] no es considerava un planeta perquè es pensava que romania quieta al centre del cosmos mentre tots els altres objectes del firmament, incloent-hi el Sol, giraven al seu voltant. Això és el que s'anomena [[model geocèntric]] del sistema solar. No obstant això, ja cap al [[270 aC]], el filòsof grec [[Aristarc de Samos]] va proposar que era la Terra la que girava al voltant del Sol, però la seva idea no va tenir gaire bona acollida. Uns anys més tard, [[Eratòstenes]] va calcular el diàmetre de la Terra amb força exactitud. El sistema geocèntric va ser perfeccionat per Ptolemeu cap a l'any [[150]] i des de llavors i fins al {{segle|XVII}} va ser el sistema dominant a [[Europa]].<ref>{{ref-publicació|títol= The astronomical system of Copernicus|autor=WC Rufus|publicació= [[Popular Astronomy (revista estatunidenca)|Popular Astronomy]] |volum=31|pàgina=510|any= 1923|bibcode=1923PA.....31..510R|llengua= anglès}}</ref>

Al {{segle|XVI}}, va tenir lloc el que es coneix com a Revolució Copernicana, que va tenir com a origen la publicació del llibre ''[[De Revolutionibus Orbium Coelestium]]'', de [[Nicolau Copèrnic]], el 1543. Copèrnic va proposar un [[model heliocèntric]] del sistema solar, en el qual era el Sol i no la Terra el que es trobava al centre del cosmos i tots els planetes, incloent-hi la Terra, giraven al seu voltant. La idea de Copèrnic va ser fermament rebutjada per l'[[Església Catòlica]], però amb el pas dels segles es va acabar imposant.<ref>{{ref-llibre|títol=Copernicus, Darwin, & Freud: revolutions in the history and philosophy of science |nom=Friedel |cognom=Weinert | editorial= [[Wiley-Blackwell]] |any=2009 |pàgina=21 |isbn=978-1-4051-8183-9|llengua= anglès}}</ref>

L'any 1609, la invenció del [[telescopi]] va suposar un gran avanç tecnològic en l'exploració del sistema solar. Un any després, [[Galileo Galilei]] va enfocar el seu telescopi cap al cel i va descobrir [[satèl·lits galileans|quatre satèl·lits]] que giraven al voltant de Júpiter. Això demostrava que no tots els cossos giren al voltant de la Terra i era un argument a favor de la teoria heliocèntrica. Entre el 1609 i el 1618, [[Johannes Kepler]] va formular les seves [[lleis de Kepler|lleis del moviment planetari]], que descriuen les [[òrbita|òrbites]] dels planetes al voltant del Sol. El [[1687]], [[Isaac Newton]] va descobrir la [[llei de la gravitació universal]], que explica la força que manté als planetes en òrbita al voltant del Sol i per què els planetes es mouen tal com diuen les lleis de Kepler.

El 1781, [[William Herschel]] va descobrir un nou planeta, [[Urà (planeta)|Urà]]. Era el primer planeta que es descobria des de l'antiguitat. El 1801, [[Giuseppe Piazzi]] va descobrir el primer i el més gros dels [[asteroides]], [[(1) Ceres]], entre les òrbites de Mart i Júpiter. En els anys següents es van descobrir molts altres asteroides, la majoria en òrbites semblants a Ceres formant el [[cinturó d'asteroides]]. El 1846, [[Johann Galle]] va descobrir [[Neptú (planeta)|Neptú]], observant allà on els càlculs teòrics d'[[Urbain Le Verrier]] i [[John Couch Adams]] deien que hi havia d'haver un nou planeta. Finalment, [[Clyde Tombaugh]] el 1930 va descobrir el novè planeta, [[(134340) Plutó|Plutó]].

En els últims anys, els descobriments en el sistema solar s'han centrat principalment en nous [[satèl·lit natural|satèl·lits]] dels [[gegant gasós|planetes gegants]], nous [[asteroides]] i nous [[cometa|cometes]]. És destacable el descobriment, l'any 1992, de l'objecte [[(15760) 1992 QB1|(15760) 1992 QB<sub>1</sub>]] més enllà de l'òrbita de Neptú, que va desencadenar el descobriment de molts altres objectes semblants, ara coneguts amb el nom d'[[objectes transneptunians]]. Aquests objectes es concentren principalment en la regió del [[cinturó de Kuiper]]. El més gros de tots és [[2003 UB313|2003 UB<sub>313</sub>]], descobert l'any 2005. Aquest objecte és fins i tot més gros que Plutó i s'ha suggerit que podria ser el [[desè planeta]] del sistema solar.

== Exploració ==
{{vegeu també|Cronologia de l'exploració del sistema solar}}
Des del començament de l'[[era espacial]] el 1957, la major part de l'exploració del sistema solar ha estat amb [[missions espacials no tripulades]], organitzades i executades per les dues superpotències [[NASA|estatunidenca]] i [[programa espacial soviètic|soviètica]] i no va ser fins unes dècades més tard quan altres països van entrar en aquest camp amb l'ajuda inicial d'aquestes superpotències. La primera nau espacial a posar-se sobre la superfície d'un altre cos del sistema solar va ser la sonda soviètica ''[[Luna 2]]'', que va impactar contra la [[Lluna]] el 1959. Des de llavors, s'ha arribat a cossos cada vegada més distants, amb sondes aterrant a [[Venus (planeta)|Venus]] el 1965, [[Mart (planeta)|Mart]] el 1976, l'[[asteroide]] [[(433) Eros]] el 2001 i el [[satèl·lits de Saturn|satèl·lit de Saturn]] [[Tità (satèl·lit)|Tità]] el 2005. Fins ara, cap sonda s'ha posat sobre [[Mercuri (planeta)|Mercuri]], però la ''[[Mariner 10]]'' el va sobrevolar de prop el [[1973]].

La primera sonda a explorar els [[planetes exteriors]] va ser la ''[[Pioneer 10]]'', que va sobrevolar [[Júpiter (planeta)|Júpiter]] el 1973. La ''[[Pioneer 11]]'' va ser la primera a visitar [[Saturn (planeta)|Saturn]] el 1979. Les sondes [[Programa Voyager|''Voyager'']] van fer una gran «volta» del sistema solar, visitant Júpiter el 1979 i Saturn el 1980-1981. A més, la ''[[Voyager 2]]'' va continuar el seu viatge passant a prop d'[[Urà (planeta)|Urà]] el 1986 i de [[Neptú (planeta)|Neptú]] el 1989. Les sondes ''Voyager'' es troben molt més enllà de l'òrbita de [[(134340) Plutó|Plutó]] i s'estan apropant a l'[[heliopausa]] que marca el límit exterior del sistema solar. La sonda ''[[New Horizons]]'' va [[sobrevol planetari|sobrevolar]] Plutó el juliol de 2015, és el primer i fins ara únic intent d'explorar Plutó directament. Llançat el 2006, va capturar les seves primeres imatges (llunyanes) de Plutó a finals de setembre del 2006 durant una prova del Long Range Reconnaissance Imager.<ref group="web" name="pluto.jhuapl First Pluto Sighting">{{ref-web
 |url = http://pluto.jhuapl.edu/news_center/news/112806.php
 |títol = New Horizons, Not Quite to Jupiter, Makes First Pluto Sighting
 |editor = Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory
 |obra = pluto.jhuapl.edu – NASA New Horizons mission site
 |data = 28-11-2006
 |url-status = dead
 |arxiuurl= https://web.archive.org/web/20141113224846/http://pluto.jhuapl.edu/news_center/news/112806.php
 |arxiudata= 13 novembre 2014
 |df = mdy-all
 |consulta = 20 de setembre 2020
 |arxiuurl = https://www.webcitation.org/5x3ryrA7R?url=http://pluto.jhuapl.edu/news_center/news/112806.php
 |arxiudata = 9 de març 2011
}}</ref> Les imatges, preses des d'una distància aproximada de 4.200 milions de quilòmetres, va confirmar la capacitat de la nau espacial per rastrejar objectius llunyans, fonamental per maniobrar cap a Plutó i altres objectes del cinturó de Kuiper així com la visita a [[(486958) Arrokoth]].

A través d'aquestes missions no tripulades, s'han pogut obtenir fotografies d'alta resolució de la majoria de [[planetes]] i [[satèl·lit natural|satèl·lits]] del sistema solar, així com d'alguns [[asteroides]] i [[cometa|cometes]]. A més a més, s'han fet anàlisis de les [[atmosfera d'un cos celeste|atmosferes]] dels cossos visitats i, en els casos de les sondes que s'han posat sobre la superfície, s'ha pogut estudiar en detall l'[[escorça planetària|escorça]] de l'objecte. D'altra banda, l'[[exploració espacial tripulada]] només ha portat els humans fins a la [[Lluna]], que va ser trepitjada per primera vegada pels astronautes de l{{'}}''[[Apollo 11]]'' el 1969. L'última [[missió lunar]] tripulada va ser la de l'''[[Apollo 17]]'' el 1972, però el recent descobriment d'aigua congelada en la regió del pol sud lunar ha fet augmentar les expectatives de retornar a la Lluna durant la pròxima dècada a través de diversos plans al llarg dels anys que han madurat com el [[Programa Artemis]] juntament amb l'estació espacial en òrbita lunar [[Deep Space Gateway|Lunar Gateway]]. D'altra banda, les missions tripulades a [[Mart (planeta)|Mart]] han estat molt anticipades per generacions d'entusiastes de l'espai. Actualment, l'[[Agència Espacial Europea]] (ESA), a través del [[Programa Aurora]] (malgrat que les missions tripulades es poden dur a terme amb col·laboració amb altres agències) com la [[NASA]] o l'[[Agència Espacial Russa]], però aquests plans depenen dels resultats de les noves missions lunars.<ref group="web">{{ref-web|url= http://www.esa.int/esaCP/SEMXZY274OD_index_0.html |títol=Aurora's roadmap to Mars / Exploration / Human Spaceflight / Our Activities / ESA |editor=[[European Space Agency]] |data=19-12-2003 | consulta=09 abril 2013}}</ref>

== Cultura ==
{{article principal|Sistema solar a la ficció}}
El sistema solar és un tema recurrent a la [[ciència-ficció]] com a marc per a les històries de la literatura i cinema d'aquest gènere. En aquest article se citen les connotacions i aparicions més remarcables de cada astre. Entre aquests, els [[Lluna en la ficció|viatges imaginaris i exploracions a la Lluna]] es troben a la literatura del {{segle|XVII}}. A principis del {{segle|XX}}, després de l'augment del desenvolupament [[Ciència|científic]] i [[Tecnologia|tecnològic]] impulsat per la [[revolució industrial]], els viatges ficticis a (o des de) altres planetes del sistema solar havien arribat a ser comuns en la ficció.

La literatura primerenca sobre el sistema solar, després d'especulacions científiques que daten del {{segle|XVII}}, suposa que cada planeta va acollir les seves pròpies formes de vida natives —sovint suposant-les en forma d'humans. La literatura posterior va començar a acceptar que hi havia límits establerts per la temperatura, la gravetat, la pressió i la composició de l'atmosfera, o la presència de líquids que establirien límits a la possibilitat de la vida com la coneixem, existent en altres planetes. Al {{segle|XIX}}, la Lluna es veu com un desert sense aire, incapaç de sostenir la vida en la seva superfície (l'esperança de vida sota la superfície va continuar fins més tard).<ref group="web">{{ref-web|url= http://damablanca.foroes.org/t1043-la-luna-como-tema-literario| consulta=19 març 2014|títol="La Luna", como Tema Literario|autor=El Foro de Damablanca|llengua=castellà}}</ref><ref group="web">{{ref-web|cognom=Ratto|nom=Kathleen|url= http://www.jstor.org/discover/10.2307/41387006?uid=3737952&uid=2&uid=4&sid=21103795806643|títol=The Moon in Literature|pàgines=932-936|llengua=anglès|mes=Desembre|any=1971}}</ref> Júpiter i els planetes més enllà eren massa grans, massa freds, i contenen atmosferes compostes de substàncies químiques tòxiques. Mercuri està massa prop del Sol i la seva superfície s'exposa a temperatures extremes. Els asteroides són massa petits i sense aire. A principis del {{segle|XX}}, les perspectives de vida en el sistema solar es van centrar en Venus, els satèl·lits més grans de Júpiter i Saturn, i especialment Mart.<ref group="web">{{ref-web|url=http://www.blogseitb.com/astronomia/tag/sistema-solar/|consulta=19 març 2014|títol=Desvelando los misterios de Venus|autor=ETB|llengua=castellà|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20140319135131/http://www.blogseitb.com/astronomia/tag/sistema-solar/|arxiudata=2014-03-19}}</ref>

Amb l'inici de l'[[era espacial]], les [[Cronologia de l'exploració del sistema solar|sondes planetàries]] va fer créixer el dubte sobre la probabilitat de [[vida extraterrestre]] en el sistema solar, almenys la vida de qualsevol magnitud major que [[organisme]]s com els [[bacteris]]. A mitjans de la dècada de 1960, va ser establert fermament que la vida no podia tenir punt de suport en les superfícies hostils de Mercuri o Venus, i que Mart amb prou feines podia donar suport cap forma de vida macroscòpica en la seva superfície, i molt menys una civilització avançada. En la dècada de 1980 es va demostrar que les superfícies dels satèl·lits de Júpiter també eren hostils per a la vida. La ficció més recent es va centrar en el sistema solar abordant la seva exploració amb fins com ara [[terraformació]], l'enginyeria dels planetes per l'habitabilitat humana, amb la possibilitat de qualsevol tipus de vida existent.<ref group="web">{{ref-web|url= http://www.linternaute.com/science/divers/dossiers/06/science-fiction/6.shtml| consulta=19 març 2014|títol=Terraformation|autor=CCM Benchmark|llengua=francès|any=2013}}</ref>

== Resum visual ==
En aquesta secció es presenta una mostra dels principals cossos del sistema solar, seleccionats per la mida i la qualitat de les imatges, i ordenats per volum. Alguns dels objectes omesos són més grans que els que s'inclouen aquí, en particular, [[Eris (planeta nan)|Eris]], perquè encara no ha estat fotografiat en alta qualitat.

[[Fitxer:Solar System size to scale ca.svg|300px|Planetes i planetes nans del sistema solar amb mides a escala, però amb distàncies reduïdes]]

{{ResumSolar}}

== Notes i definicions ==
<references group=nota/>

== Referències ==
=== Obres i estudis ===
{{referències}}
=== Llocs web ===
{{Referències|grup="web"}}

== Bibliografia ==
{{refbegin|2}}
* {{citar ref|cognom=Ferriere |nom=K. |títol= The Interstellar Environment of our Galaxy |publicació=Reviews of Modern Physics |any=2001|volum=73 |exemplar=4 |pàgines= 1031-1066 | doi=10.1103/RevModPhys.73.1031 | arxiv=astro-ph/0106359 | bibcode=2001RvMP...73.1031F |id=Ferriere}}</cite>
* {{citar ref|cognom=Haffner |cognom2=Reynolds |cognom3=Tufte |cognom4=Madsen |nom=L. M. |nom2=R. J. |nom3=S. L. |publicació=Astrophysical Journal Supplement |any=2003 |volum=145|exemplar=2 |pàgines=405 |títol= The Wisconsin Hα Mapper Northern Sky Survey | doi=10.1086/378850|nom4=G. J.|cognom5=Jaehnig|nom5=K. P.|cognom6=Percival|nom6=J. W. | bibcode=2003ApJS..149..405H|arxiv = astro-ph/0309117 id=Haffner}}(El [http://www.astro.wisc.edu/wham/ Wisconsin Hα Mapper] és finançat per la [[National Science Foundation]].)
* {{citar ref |nom=Fran |cognom=Bagenal |coautors=Timothy Dowling; William McKinnon (coeditors)|url= http://books.google.cat/books?id=aMERHqj9ivcC&printsec=frontcover&dq=jupiter&hl=pt-BR&sa=X&ei=kpr9UeWaGoji8gTepoHYAQ&ved=0CDUQuwUwAA#v=onepage&q=jupiter&f=false |títol=Jupiter: The planet, satellites and magnetosphere |llengua=anglès|edició=1ª |lloc=Nova York |editor=[[Cambridge University Press]] |any=2004 |pàgines=719 |isbn=978-0-521-81808-7 | consulta= 3 agost 2013 }}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=HhBYx9ng-WQC&pg=PA443&dq=solar+system+boundary&hl=pt-BR&sa=X&ei=vt0GUc6jJ4mXqQGCuoGIDg&ved=0CEMQuwUwAQ#v=onepage&q=solar%20system%20boundary&f=false|cognom=Barucci|nom=M. Antonietta|títol=The Solar System beyond Neptune| editor=the University of Arizona press|pàgines=592|llengua=anglès| consulta=27 gener 2013|isbn=978-0-8165-2755-7|any=2008}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=yOe_Om3QTssC&pg=PA51&dq=solar+system+sun+red+giant+planetary+nebula&hl=ca&sa=X&ei=ao4JUey0Como8QSlroC4Bw&ved=0CE4QuwUwBTgK#v=onepage&q=solar%20system%20sun%20red%20giant%20planetary%20nebula&f=false|títol=Exploring the Solar System|cognom=Bond|nom=Peter| editor=Wiley-Blackwell|any=2012|llengua=anglès|isbn=978-1-4443-5108-8|pàgines=456| consulta=30 gener 2013}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=rvNuz3pJuqsC&printsec=frontcover&dq=mars+solar+system&hl=pt-BR&sa=X&ei=eVcCUdPlAo_W9ATbuYHICg&ved=0CD0QuwUwAA#v=onepage&q=mars%20solar%20system&f=false|nom=Educational Publishing|cognom=Britannica|títol=The Inner Solar System|subtítulo=The Sun, Mercury, Vênus, Earth and Mars|llengua=anglès|lloc=Nova York| editor=The Rosen Publishing Group|any=2010|pàgines=248|isbn =978-1-61530-050-1| consulta=24 gener 2013}}
* {{citar ref |nom=Alessandra|cognom=Celleti |coautors=Ettore Perozzi (editors)|url= http://books.google.cat/books?id=ykKDhtaj1r0C&pg=PA51&dq=resonance+solar+system&hl=pt-BR&sa=X&ei=CHgJUoLbNJX64AO8kIDoDg&ved=0CHsQuwUwCQ#v=onepage&q=resonance%20solar%20system&f=false |títol=Celestial Mechanics: The Waltz of the Planets|llengua=anglès|lloc=Washington|editor=[[Springer Science+Business Media|Springer]] |any=2007|pàgines=272|isbn =0-387-30777-X| consulta= 13 agost 2013}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=Je61Y7UbqWgC&pg=PA81&dq=formation+of+the+solar+system&hl=ca-PT&sa=X&ei=us7_UN7ELeHO0QH3qYHgBQ&redir_esc=y#v=onepage&q=formation%20of%20the%20solar%20system&f=false|nom=Thérèse|cognom=Encrenaz|coautors= Jean-Pierre Bibring, M. Blanc, Maria-Antonietta Barucci, Francoise Roques, Philippe Zarka|títol=The Solar System|llengua=anglès|edició=3a edició|lloc=Nova York| editor=Springer|any=2004|pàgines=512|capítol=4 - The formation of the Solar System|isbn=3-540-00241-3| consulta=23 gener 2013}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=8XTH_0jVbBIC&printsec=frontcover&dq=solar+system+neighborhood&hl=ca&sa=X&ei=tQwDUfySMJDq8gTduYCYAw&ved=0CEwQuwUwBDgU#v=onepage&q&f=false|títol=The Story of the Solar System|cognom=Garlick|nom=Mark Antony|editor=[[Cambridge University Press]] |any=2002| consulta=7 febrer 2013|isbn=0-521-80336-5|llengua=anglès|pàgines=160|edició=1a edició}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=lbWSxRAOndoC&pg=PA46&dq=termination+shock&hl=pt-BR&sa=X&ei=mOkGUeWvJPS60AHlioHIBw&ved=0CFAQuwUwBQ|títol=From the Outer Heliosphere to the Local Bubble|subtítulo=Comparisons of New Observations with Theory|cognom=Linsky|nom=J.L.|pàgines=473|llengua=anglès| editor=Springer|isbn=978-1-4419-0247-4|any=2009| consulta=27 gener 2013}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=WRiW8-U9EssC&pg=PA180&dq=solar+system+neighborhood&hl=ca&sa=X&ei=kwwDUaS9DIqa8gSkz4GABA&ved=0CEgQuwUwAzgK#v=onepage&q=solar%20system%20neighborhood&f=false|cognom=Koupelis|nom=Theo|títol=In Quest of the Solar System| editor=Jones & Bartlett Learning|any=2010|pàgines=399|isbn=978-0-7637-6629-0|llengua=anglès| consulta=26 gener 2013}}
* {{citar ref |nom=Lucy-Ann |cognom=McFadden |coautors=Paul Weissman, Torrence Johnson|url= http://books.google.cat/books?id=G7UtYkLQoYoC&pg=PA29&dq=formation+of+the+solar+system&hl=ca-PT&sa=X&ei=SM3_UJL5IarW0QHxkIDoCQ&redir_esc=y#v=onepage&q=formation%20of%20the%20solar%20system&f=false |títol=Encyclopedia of the Solar System|llengua=anglès|edició=2a edició|lloc=Washington| editor=Acadenuc Press|any=2007|pàgines=992|capítol=Chapter 2: The origin of the Solar System|isbn =978-0-12-088589-3| consulta=23 gener 2013}}
* {{citar ref |nom=Ellis D.|cognom=Miner |coautors=Randii R. Wessen; Jeffrey N. Cuzzi|url= http://books.google.cat/books?id=lZzD1D6PS3UC&printsec=frontcover&dq=planetary+ring&hl=pt-BR&sa=X&ei=SST4Udv7C6Hl4AOI1ICgDg&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=planetary%20ring&f=false |títol=Planetary ring systems|llengua=anglès|edició=2a edició|lloc=Nova York|editor=[[Springer Science+Business Media|Springer]] |any=2007|pàgines=258|isbn =0-387-34177-3| consulta=31 juliol 2013}}
* {{citar ref|url= http://catdir.loc.gov/catdir/samples/cam032/99019679.pdf|cognom=Murray|nom=Carl D.|coautor=Stanley F. Dermott|títol=Solar System Dynamics| editor=Cambridge University Press|any=1999|isbn=0-521-57295-9|pàgines=608|llengua=anglès| consulta=26 gener 2013}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=5iacbufd4kEC&pg=PA52&lpg=PA52&dq=planets+elongation+transit+conjunction&source=bl&ots=M3axDqwlxD&sig=vah2RhnczTVjnI8eyqLXsuXPnI0&hl=ca&sa=X&ei=n1wGUY7vGIqo9gSm5YDIBA&redir_esc=y#v=onepage&q=planets%20elongation%20transit%20conjunction&f=false|títol=Unfolding our Universe|cognom=Nicolson|nom=Iain|any=1999| editor=Cambridge University Press|llengua=anglès|isbn=0-521-59270-4| consulta=27 gener 2013}}
* {{ref-publicació|títol= The astronomical system of Copernicus|cognom=Rufus|nom=W. Carl|publicació=Popular Astronomy|volum=31|url= http://adsabs.harvard.edu/full/1923PA.....31..510R|publicado=NASA Astrophysics Data System| consulta=23 gener 2013|llengua=anglès}}
* {{citar ref|cognom=Oliveira Filho|nom=Kepler de Souza|coautors=Maria de Fátima Oliveira Saraiva|títol=Astronomia e Astrofísica|lloc=São Paulo| editor=Livraria da Física|any=2004|edició=2a edició|isbn=85-88325-23-3|pàgines=557}}
* {{citar ref|cognom=Serway|nom=R.A.|coautors=J.W Jewett Jr. |títol=Princípios de Física|lloc=São Paulo|editor=[[Cengage Learning]] |any = 2008|volum=1|isbn = 85-221-0382-8}}
* {{citar ref|url= http://books.google.cat/books?id=mQcJuhzCZPUC&pg=PA150&dq=solar+system+formation+evolution+gas+giant&hl=ca&sa=X&ei=xcPnUb-IOITq8gSHpoHQDQ&ved=0CD4Q6AEwBDgK#v=onepage&q=solar%20system%20formation%20evolution%20gas%20giant&f=false|nom=Michael M.|cognom=Woolfson|títol=The origin and evolution of the Solar System|llengua=anglès|lloc=Londres| editor=Institute of Physics Publishing|any=2000|pàgines=420|capítol=5 - A brief survey in modern theories|isbn=0 7503 0457 X| consulta=20 juliol 2013}}
{{refend}}

== Vegeu també ==
{{Portal sistema solar}}
* [[Origen dels noms dels planetes]]
* [[Moviments de la Terra]] al sistema solar
* [[Retrat de planetes]]
* [[Núvol de pols interplanetària]]
* [[Llista d'objectes del sistema solar en equilibri hidroestàtic]]

== Enllaços externs ==
{{Projectes germans}}
{{Viquijúnior}}
* [http://space.jpl.nasa.gov NASA's Solar System Simulator]
* [http://www.michaelschultz.de/index_en.html Michael Schultz (sistema solar)] Animació interactiva (zoom en 145 passos i efectes temporals)
* [http://nostranau.net/revista Revista Nostra Nau] Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català
* [http://www.solarsystemscope.com/ Solarsystemscope] web interactiva per veure el sistema solar

{{sistema solar}}
{{Sol}}
{{Ubicació de la Terra}}
{{Autoritat}}
{{100+1000+AdQ|Ciència}}

{{ORDENA:Sistema Solar}}
[[Categoria:Sistema solar| ]]
[[Categoria:Articles de qualitat de física]]
[[Categoria:Traduccions que són articles de qualitat]]