Models quantitatius del potencial d'acció
Els models quantitatius del potencial d'acció són eines matemàtiques i computacionals utilitzades per descriure i analitzar el comportament dels potencials d'acció en les cèl·lules excitables, com les neurones i les cèl·lules musculars. Un potencial d'acció és una variació ràpida i transitory de la membrana cel·lular que permet la propagació de senyals elèctrics al llarg de les cèl·lules, essencials per a la comunicació neuronal i la contracció muscular.
Els models quantitatius ajuden a entendre com els diferents factors, com la concentració d'ions, la resistència de la membrana i les propietats de les proteïnes i canals iònics, afecten la generació i la propagació dels potencials d'acció. Un dels models més coneguts és el model de Hodgkin-Huxley, que descriu matemàticament les dinàmiques del potencial d'acció a través d'equacions diferencials que reflecteixen els moviments d'ions a través de la membrana cel·lular. Aquests models són essencials per a la recerca en neurociència, fisiologia i en el desenvolupament de teràpies per a trastorns relacionats amb la conducció dels senyals elèctrics a les cèl·lules.
Tipus

En neurofisiologia, s'han desenvolupat diversos models matemàtics del potencial d'acció, que es divideixen en dos tipus bàsics. El primer tipus busca modelar quantitativament les dades experimentals, és a dir, reproduir exactament les mesures de corrent i tensió. El famós model Hodgkin-Huxley de l'axó del calamar Loligo exemplifica aquests models.[1] Encara que qualitativament correcte, el model HH no descriu tots els tipus de membrana excitable amb precisió, ja que només considera dos ions (sodi i potassi), cadascun amb només un tipus de canal sensible al voltatge. Tanmateix, altres ions com el calci poden ser importants i hi ha una gran diversitat de canals per a tots els ions.[2] Com a exemple, el potencial d'acció cardíac il·lustra com es poden generar potencials d'acció amb formes diferents a membranes amb canals de calci sensibles al voltatge i diferents tipus de canals de sodi/poassi. El segon tipus de model matemàtic és una simplificació del primer tipus; l'objectiu no és reproduir les dades experimentals, sinó entendre qualitativament el paper dels potencials d'acció en els circuits neuronals. Amb aquesta finalitat, els models fisiològics detallats poden ser innecessàriament complicats i poden enfosquir el "bosc per als arbres". El model FitzHugh-Nagumo és típic d'aquesta classe, que sovint s'estudia pel seu comportament d'entrament.[3] L'arrossegament s'observa habitualment a la natura, per exemple en la il·luminació sincronitzada de luciopers, que està coordinada per un esclat de potencials d'acció; [4] L'entrament també es pot observar en neurones individuals.[5] Ambdós tipus de models es poden utilitzar per entendre el comportament de petites xarxes neuronals biològiques, com ara els generadors de patrons centrals responsables d'algunes accions reflexes automàtiques.[6] Aquestes xarxes poden generar un patró temporal complex de potencials d'acció que s'utilitza per coordinar les contraccions musculars, com les implicades en la respiració o la natació ràpida per escapar d'un depredador.
Model Hodgkin-Huxley

L'any 1952, Alan Lloyd Hodgkin i Andrew Huxley van desenvolupar un conjunt d'equacions per adaptar-se a les seves dades experimentals de pinça de tensió a la membrana axonal.[7][8] El model assumeix que la capacitat de membrana C és constant; així, la tensió transmembrana V canvia amb el corrent transmembrana total I tot segons l'equació
on INa, IK i IL són corrents transportades pels canals locals de sodi, canals de potassi i canals de "fuites" (un catch-all), respectivament. El terme inicial I ext representa el corrent que arriba de fonts externes, com els potencials postsinàptics excitatoris de les dendrites o l'elèctrode d'un científic.
Model FitzHugh-Nagumo
A causa de la complexitat de les equacions de Hodgkin-Huxley, s'han desenvolupat diverses simplificacions que mostren un comportament qualitativament similar.[9][10] El model FitzHugh-Nagumo és un exemple típic d'aquest sistema simplificat.[11][12] Basat en el díode del túnel, el model FHN només té dues variables independents, però presenta un comportament d'estabilitat similar al de les equacions completes de Hodgkin-Huxley.[13] Les equacions són
on g(V) és una funció de la tensió V que té una regió de pendent negatiu al mig, flanquejada per un màxim i un mínim (figura FHN). Un cas senzill molt estudiat del model FitzHugh-Nagumo és el model del nervi Bonhoeffer-van der Pol, que es descriu per les equacions [14]
Referències
- ↑ Plantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-publicació
- ↑ Plantilla:Ref-llibre
- ↑ Plantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicacióPlantilla:Ref-publicació