Criteri de la integral de Cauchy

En matemàtiques, el criteri de la integral de Cauchy és un mètode utilitzat per comprovar si una sèrie infinita de termes no negatius és convergent. Fou desenvolupat per Colin Maclaurin i Augustin-Louis Cauchy i de vegades es coneix com a criteri de Maclaurin–Cauchy.
Enunciat del teorema
Sigui N un enter no negatiu, i sigui f una funció contínua definida en l'interval no fitat Plantilla:Nowrap, on f és monòtona decreixent. Llavors la sèrie infinita
convergeix a un nombre real si i només si la integral impròpia
és finita. En altres paraules, si la integral divergeix, llavors la sèrie també divergeix.[1]
Comentari
Si la integral impròpia és finita, llavors el criteri també dona les fites inferior i superiorPlantilla:NumBlkper a la sèrie infinita.
Demostració
La demostració bàsicament utilitza la prova de comparació directa, comparant el terme f(n) amb la integral de f sobre els intervals Plantilla:Nowrap i Plantilla:Nowrap, respectivament.
Com que Plantilla:Math és una funció monòtona decreixent, llavors es té que
i
Per tant, per a tot enter Plantilla:Nowrap,Plantilla:NumBlki, per a tot enter Plantilla:Nowrap,Plantilla:NumBlkSumant sobre tots els n des dPlantilla:'N fins a un cert enter M més gran, hom obté, a partir de (Plantilla:EquationNote),
i de (Plantilla:EquationNote)
Combinant aquests dos resultats, s'obté
Si Plantilla:Math tendeix a infinit, hom obté les fites de (Plantilla:EquationNote) i el resultat.
Aplicacions
divergeix perquè, utilitzant el logaritme natural, la seva antiderivada, i el teorema fonamental de càlcul, hom obté
D'altra banda, la sèrie
(vegeu funció zeta de Riemann) convergeix per a tot Plantilla:Nowrap, perquè, per la regla de la potència,
A partir de (Plantilla:EquationNote) hom obté la fita superior
que es pot comparar amb alguns dels valors particulars de la funció zeta de Riemann.
Frontera entre divergència i convergència
L'exemple anterior sobre la sèrie harmònica planteja la pregunta de quines són les successions monòtones tals que Plantilla:Nowrap tendeix a 0 més ràpidament que Plantilla:Nowrap però més lentament que Plantilla:Nowrap en el sentit que
per a tot Plantilla:Nowrap, i si la sèrie corresponent de Plantilla:Nowrap encara divergeix. Un cop que es pot trobar una tal successió, hom es pot plantejar una qüestió similar amb Plantilla:Nowrap prenent el rol de Plantilla:Nowrap i així successivament. D'aquesta manera es pot investigar la frontera entre la divergència i la convergència de les sèries infinites.
Emprant el criteri integral de convergència, es pot demostrar (veu més avall) que, per a tot nombre natural Plantilla:Math, la sèriePlantilla:NumBlkencara divergeix (vegeu la demostració de què la suma del recíprocs dels nombres primers divergeix per a Plantilla:Math), peròPlantilla:NumBlkconvergeix per a tot Plantilla:Nowrap. Aquí lnk denota la k-composició del logaritme natural definit recursivament com
Addicionalment, Nk denota el nombre natural més petit tal que la k-composició està ben definida i Plantilla:Nowrap és a dir:
usant la notació de tetració o la notació fletxa de Knuth.
Per veure la divergència de la sèrie (Plantilla:EquationNote) utilitzant el criteri de la integral, cal observar que, aplicant reiteradament la regla de cadena
Per tant,
Per veure la convergència de la sèrie (Plantilla:EquationNote), cal observar que, per la regla de la potència, la regla de cadena i el resultat anterior,
Per tant,
i (Plantilla:EquationNote) proporciona fites per a la sèrie infinita de (Plantilla:EquationNote).